Desigualtats a l’escola

El març del 2019, després de dos anys de treball promoguts des de la Sindicatura de Greuges i el Departament d’Educació, administracions i entitats van firmar el Pacte contra la Segregació Escolar a Catalunya. Era un compromís carregat de mesures concretes i d’objectius de finançament addicional, però sense compromisos pressupostaris ferms ni valor normatiu. A punt de fer els quatre anys des que entrés en vigor, ha arribat el moment de revisar-ne els resultats. I ha sigut la Sindicatura la que aquest dimarts va començar a fer balanç d’objectius assolits i per aconseguir. 

En una societat en què les desigualtats de renda, accés a recursos i capital formatiu i cultural no sembla que s’atenuïn, sinó més aviat al contrari, i que la dinàmica del mercat immobiliari alimenta l’existència d’àrees inaccessibles per a molts i de refugi per a d’altres (tot i que el model residencial de Catalunya sigui molt menys segregador que l’encoratjat en altres capitals espanyoles), la conseqüència lògica és que aquesta desigualtat se sedimenti també en una distribució no menys desigual de l’alumnat en diferents centres escolars. Hi ha, de nou, sistemes educatius, models socials, plantejaments polítics, que no veuen especial objecció en què això passi, o posen el principi de la llibertat d’elecció de centre educatiu per davant de qualsevol mesura que intenti compensar aquestes desigualtats. Però el cost, en forma de pèrdua d’igualtat d’oportunitats, de cohesió social i de perpetuació de vulnerabilitats de tot tipus, és inassumible, i aquest és el consens social que, de manera pionera a Catalunya, es va assumir amb l’acord firmat fa gairebé quatre anys, i en el qual afortunadament s’han fet passos positius i quantificables.

Que aquest principi sigui assumit per administracions i entitats no significa, és cert, que (normalment sense expressar-ho obertament i utilitzant altres arguments menys incòmodes en públic) la dinàmica de moltes famílies sigui molt diferent. La que retreia el llavors conseller, Josep Bargalló, a l’afirmar que era necessari un compromís cívic i un canvi cultural per assumir que el dret a l’elecció del centre no es podia centrar a seleccionar «amb qui estudien els nostres fills».

Aquest canvi és imprescindible perquè famílies, escoles i ajuntaments replantegessin i acceptessin els criteris de zonificació i adscripció de centres (zones úniques o no, més àmplies o menys) en la forma que, en cada context local, afavorís una distribució més heterogènia de l’alumnat. I segons l’informe de la Síndica, poc s’ha avançat en aquest sentit. Encara menys a evitar que els alumnes nouvinguts durant el curs aterrin just en els centres més carregats de dèficits.

Però no es tracta només d’un canvi de mentalitat o d’un procés de repartiment en què es consideri l’alumnat amb diverses necessitats especials una càrrega a distribuir. És necessària una política de distribució de recursos econòmics i humans (i l’informe també assenyala que no s’hi ha fet prou), no només de gestió de les matrícules, per evitar que centres que acumulin, per barreres econòmiques, per l’atractiu de la seva oferta o per la seva ubicació, població amb més recursos de tot tipus, disposin també de més recursos per reforçar la seva oferta, sovint amb fórmules al marge de la legalitat. I que aquells que concentren una població escolar amb més necessitats siguin just els qui disposin de menys elements. I tot i que el gruix de l’atenció a aquestes desigualtats recaigui al sector públic, una part notable de l’escola concertada gestiona realitats socials molt més complicades que centres públics situats en zones acomodades, i no s’haurien de trobar amb objeccions dogmàtiques davant la necessitat de rebre els recursos que mereixen tots els centres que assumeixen la part més exigent de la gestió del sistema educatiu finançats amb fons públics.