Urnes amb presidència europea

El calendari polític espanyol per al 2023 té diverses dates remarcades en vermell: les eleccions municipals i autonòmiques de maig, les legislatives de desembre i la presidència de torn de la Unió Europea durant el segon semestre. Serà la cinquena vegada que el país assumeix aquesta comesa i la primera en què coincidirà amb una campanya electoral. Però hi ha tants dossiers oberts a Brussel·les que afectaran la presidència espanyola que és de desitjar que el Govern i l’oposició entenguin des de l’1 de juliol que es tracta d’un compromís d’Estat i que tot enfocament partidista erosionarà la imatge exterior del país i fins i tot la seva capacitat d’encarar problemes apressants que segurament heretarà de la presidència de Suècia, que va començar diumenge.

D’entrada, els vaticinis fets ahir per la directora del Fons Monetari Internacional (FMI), Kristalina Georgieva, sobre la recessió que s’entreveu a causa de la desacceleració de l’economia als Estats Units, a la Xina i a la Unió Europea garanteixen com a mínim un horitzó de crisi econòmica, potser no molt llarga, però de segur que amb repercussió en el clima social. De manera que, als efectes en l’economia europea de la guerra d’Ucraïna –impossible de preveure com evolucionarà–, amb conseqüències especialment pernicioses en el mercat energètic, en la inflació desbocada i en els sobrecostos en matèria de seguretat se sumaran els problemes fruit de la recessió, que pot afectar un terç de l’economia mundial, segons l’estudi de l’FMI.

Hi ha altres elements d’índole econòmica que passen d’una presidència a una altra i el tràmit dels quals és d’una creixent complexitat: l’emergència climàtica i la reforma del mercat elèctric. La repercussió social d’aquests dos temes afecta el model productiu i és indispensable que sorgeixin plans d’actuació amb una cita important a finals d’any, la conferència COP28, que ha tingut en les edicions precedents més motius de frustració que de progrés. Es tracta de dossiers en els quals pesarà més el compromís col·lectiu dels socis europeus que l’empremta de la presidència rotatòria, però en aquest punt Espanya pot presentar la seva experiència en el camp de les energies alternatives i exercir un paper impulsor per promoure canvis en el mix energètic.

Perquè això sigui efectiu en aquests apartats i en d’altres –l’aplicació solvent del programa Next Generation, els vincles amb l’Amèrica Llatina, la gestió dels fluxos migratoris al Mediterrani–, és imprescindible que les estratègies electorals no interfereixin en la presidència. En aquest sentit, seria saludable que abans de juliol es trobés una sortida a la llarguíssima anormalitat d’un Consell General del Poder Judicial amb el mandat caducat des de fa quatre anys per evitar, de passada, que la Comissió cridi de nou l’atenció a Espanya, embardissada en una crisi institucional que el PP no sembla disposat a desactivar de cap manera.

És inevitable que dues cites electorals separades entre si per només sis mesos obliguin a considerar el 2023 com un any en permanent campanya. Però seria extremadament perjudicial que aquest clima previsible tingués eco als fòrums europeus. Hi ha precedents per esperar que això no passi i el més recent és la presidència de França el primer semestre del 2021, quan Emmanuel Macron va optar a la reelecció davant Marine Le Pen i va aconseguir separar raonablement la competició interior del compromís europeu. Tots els partits farien bé de prendre’n nota, però dels que més cal esperar un exercici de responsabilitat europeista és dels dos grans.