Ucraïna, esperant una altra escalada

Els viatges de Vladímir Putin a Minsk per reunir-se amb el president de Bielorússia, Aleksandr Lukaixenko, i de Volodímir Zelenski a Washington per entrevistar-se amb Joe Biden i pronunciar un discurs en una sessió conjunta de les dues cambres del Congrés abonen la impressió dels analistes que, després de 10 mesos de guerra, una nova escalada és imminent. La promesa pública del president rus de proporcionar a l’Exèrcit els mitjans que necessiti per aconseguir els objectius prefixats per Moscou i la decisió dels Estats Units de subministrar bateries de míssils Patriot a Kíiv no fan més que confirmar un nou canvi qualitatiu en la crisi: l’Exèrcit ucraïnès disposarà ben aviat d’una arma defensiva d’última generació per contrarestar els atacs russos amb míssils i drons; Putin anuncia atacs contra «objectius legítims» en resposta al pas fet pels Estats Units.

Tot molt lluny d’una possible atenuació de la crisi i molt a prop de l’advertència feta al seu dia per un alt funcionari del Kremlin al director de la CIA, William J. Burns: Rússia no es rendirà sigui quin sigui el cost en vides del seu Exèrcit. El Govern ucraïnès tem que això inclogui la concentració d’efectius russos a Bielorússia i la implicació directa d’aquest país en la guerra. El Pentàgon maneja el supòsit d’un hivern duríssim, amb escomeses al Donbass i la permanent destrucció d’infraestructures en totes direccions. I a Europa es consolida una afectació directa de la seva economia, amb tensions internes específiques a la UE pel cost que està tenint la solidaritat amb Ucraïna i vaticinis de recessió.

Els discursos oficials a les dues bandes del front coincideixen només en una cosa: no hi haurà pau sense victòria. Tal supòsit exclou, de moment, la negociació per un alto el foc efectiu destinat a evitar als Vint-i-set i l’OTAN una tensió cada cop més gran a la seva frontera oriental. Perquè la menció dels «herois anònims de la Guerra Freda» feta per Zelenski al Congrés va ser alguna cosa més que una concessió a l’auditori: va rescatar la vella rivalitat entre dues concepcions del món antagòniques. Surt així reforçada l’estratègia nord-americana de confrontació a distància amb Rússia i queda tocada la possibilitat d’incorporar a la crisi l’empremta europea, més necessària que mai per aturar almenys la dinàmica d’una escalada que augmenta els riscos cada dia que passa.

La dimensió estrictament militar en la gestió de la crisi pot ser la que convé als Estats Units, però no pot ser en cap cas la volguda pels governs europeus, compromesos a ajudar Ucraïna i, alhora, amb poca influència per buscar la millor manera d’evitar que la guerra s’allargui ‘sine die’. Tot això malgrat que la UE fa frontera a l’est amb Rússia, Bielorússia i Ucraïna, i aquest és un pati del darrere que inquieta els seus veïns, més encara quan és imprevisible què pot decidir el president Lukaixenko.

Res del que ha passat aquests últims dies contribueix perquè les parts afrontin la situació amb realisme, donant fins i tot per descomptat que part de la gesticulació pública dels líders és mera propaganda. Ucraïna pot somiar amb la victòria, però ha de pensar seriosament en la via de la negociació, la Casa Blanca necessita restablir l’equilibri entre desitjos i realitat i Europa necessita que se senti la seva veu sense complexos perquè la guerra no sigui una amenaça asfixiant per a la seva seguretat i la seva economia sense data de caducitat.