El nom de María Lejárraga de boca en boca

‘A las mujeres de España. María Lejárraga’, de Laura Hojman, és una reconstrucció amb cura i molta passió d’aquests sonors talonejos de dones que van desafiar les convencions i es van preguntar en veu alta per què cobraven menys que els homes, per què no podien tenir determinades feines, per què no podien optar a una mateixa educació. Les primeres sufragistes, les primeres diputades, les primeres en tant ja amb la república en marxa i després esborrades, enterrades en vida, exiliades. Convertides en paraules tabús durant tants anys de dictadura que quan amb la Transició van tornar les dones a aixecar la veu pels seus drets sentien que venien del no-res, del buit d’un passat que els havien robat perquè la lluita havia perdut pistonada durant generacions fins a fer-la invisible. Van haver de començar de zero quan en realitat només venien d’un parèntesi malgastat. 

Tinc entre les meves mans un llibre, ‘Lo que yo iba escribiendo’, que suposa un sentit homenatge a les dones de la generació del 98 i que té com a figura central la mateixa María Lejárraga tot i que recull moltes altres dones que no van ser tan maltractades pel pas del temps i la història com ella. Lejárraga va escriure obres de teatre i novel·les que van arribar a ser guions a Hollywood, però sempre sota el nom del seu marit en una ‘joint venture’ que a ella li va permetre explorar el món cultural de l’època com a dona d’un gran autor i donar curs al seu talent.

La seva identitat, el reconeixement, no va poder reclamar-lo fins que va quedar viuda i de sobte atrapada per l’engany de dècades. Aquesta terrible situació va ser detonant perquè recuperés, paradoxalment, la seva veu i nom en l’arena pública, i per convertir-se en la pionera del feminisme que des de les seves cartes i publicacions va cridar les dones a conscienciar-se que podien ser més si volien ser-ho, i que tenien el poder per canviar les coses. 

Les altres mares

L’autora de ‘Lo que yo iba escribiendo’, Carmen Estirado, arrenca la seva narració amb un text que farceix de diferents definicions de la paraula ‘mare’. Ens apunta que ‘mare’ és tant el «nom que se li dona a la matriu en què es desenvolupa el fetus» com «la dona al càrrec del qual estava el govern en tot o en part en una casa de recolliment». També s’anomenen així «els excrements del most, que s’estableixen al fons de la gerra». L’«autora, creadora o fundadora d’alguna cosa». I «la causa d’on prové tot».

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

 Lejárraga no era ‘mare’ en el sentit biològic, però va ser mare de moltíssims despertars del moviment feminista, com ho van ser totes les dones que des de finals del segle XIX van trencar els esquemes del masclisme i els estigmes que les condemnaven a ser a casa, que van fundar les primeres associacions feministes, que van aconseguir amb el temps el dret a vot... i que la història ens va robar com a impulsores, promotores, mares d’altres generacions que agafaran el relleu. 

La reparació històrica que mereix la seva figura és inqüestionable, però aquí continuem encallats. ¿Com és possible no preguntar-se si hi va haver altres moviments feministes abans encara, també esborrats? És una responsabilitat moral buscar-los com es busquen restes arqueològiques, ossos que donen pistes d’altres transformacions socials, que després van semblar sepultades pel temps i la pols, que van ser mares en una cadena que es va trencar i no s’hauria d’haver interromput mai.