Evitar una crisi institucional

Quan Montesquieu va plantejar la necessitat de separar els poders de l’Estat ho va fer argumentat que l’única manera d’evitar l’abús del poder és que «el poder aturi el poder». D’allà la concepció moderna de la democràcia com un sistema en el qual cada un dels tres poders (legislatiu, executiu i judicial) compta amb una determinada capacitat de vigilar l’exercici del poder per part dels altres dos, d’acord amb la Constitució de cada país. Basant-se en una lectura unilateral i extremista, aturar el poder del legislador és el que van intentar, aquest dijous, els grups parlamentaris del Partit Popular i de Vox, presentant un recurs davant el Tribunal Constitucional perquè aquest impedís al Congrés dels Diputats celebrar una votació. En cas d’haver-ho aconseguit, suposaria passar de la necessària separació de poders a una supeditació inacceptable del poder legislatiu –expressió de la sobirania popular– a un tribunal que ha de controlar les lleis però respectar el treball dels legisladors. El paper del Tribunal Constitucional és el de dictaminar sobre la constitucionalitat d’una llei o resolució parlamentària quan aquesta ha sigut aprovada, com ha succeït en nombroses ocasions. No el d’impedir que es voti, tret que el que es vagi a votar pogués causar «pertorbació greu a un interès constitucionalment protegit», com va ocórrer al Parlament el 2017, cosa que no era el cas aquest dijous al Congrés. 

Per fortuna, els magistrats van decidir ajornar a dilluns la seva decisió i les votacions al Congrés van poder celebrar-se. Si el tribunal, fent cas al caràcter cautelaríssim del recurs del PP i Vox, hagués prohibit la votació, i a més per poder seguir vulnerant ell mateix previsions legals, s’hauria produït una crisi institucional de conseqüències imprevisibles. La democràcia espanyola s’hauria trobat en una situació insòlita, en la qual un dels poders impedeix a l’altre exercir la seva funció. És cert que aquest conflicte entre institucions està alimentat per actuacions desafortunades en major o menor grau de les principals forces polítiques. En primer lloc, per la decisió inacceptable del Partit Popular de negar-se a renovar els òrgans de govern del poder judicial, adoptada en connivència amb el sector més conservador de la magistratura. Aquesta actitud ha enverinat les relacions polítiques i amenaça de desacreditar el Consell General del Poder Judicial i el Tribunal Constitucional, que són essencials per al bon funcionament de la democràcia. En segon lloc, per la temptació del Govern de tirar pel camí del mig, amb una celeritat legislativa inaudita, que pot vulnerar drets fonamentals i propiciar conseqüències no buscades en els tribunals, quan es tracta de temes de tanta substància com la reforma del Codi Penal o la llei que fixa les majories per nomenar membres del Tribunal Constitucional.

En una situació com l’actual, on la societat fa front a desafiaments de tot tipus, resulta descoratjador que el capital polític del país es malgasti en tensions improductives com aquestes que allunyen els ciutadans de la política. A tot estirar falta un any per a les pròximes eleccions. El Partit Popular, que aspira legítimament a ser una alternativa de poder, ha d’abandonar l’obstruccionisme institucional i allunyar-se de les veus que atribueixen absurdes temptacions colpistes a l’Executiu. El Govern, que pretén desenvolupar la seva legítima iniciativa legislativa, ha de respectar els temps legislatius i buscar consensos quan siguin possible. Quant als magistrats, han de facilitar la renovació dels òrgans de govern del poder judicial per aconseguir que aquests recuperin al més aviat possible la seva plena legitimitat.