Article d’Emma Riverola Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
El Narcís de l’esquerra
El Govern de coalició ha sigut capaç de crear mesures encertades i valuoses per pal·liar el desastre sobrevingut, però es mostra incapaç de treure brillantor a la seva obra
Complerts tres anys, el Govern de Pedro Sánchez s’ha enfrontat a una pandèmia mundial, a una guerra a Europa i a una crisi energètica sense precedents. Tot això, amb una oposició que no ha deixat de posar pals a les rodes i una ultradreta dedicada a desestabilitzar la democràcia. Una situació tràgica que, tanmateix, està sent conduïda sense caure en l’abisme.
¿Com estem en aquest moment? Tot i que regna la incertesa (n’hi ha prou amb un espetec de dits de Putin), Espanya és el país de la zona euro amb la inflació més baixa, la Comissió Europea apunta que el PIB espanyol creixerà per sobre del conjunt de la UE el 2023, l’atur continua reduint-se i el BBVA acaba de revisar a l’alça les seves previsions econòmiques i descarta que Espanya entri en recessió l’any vinent.
No ens enganyem, aquestes dades no reflecteixen un moment pròsper, sinó un mínim d’oxigen per a una situació asfixiant. Però un oxigen insuflat gràcies a un rosari de mesures imprescindibles. Al capdavant, la batallada ‘excepció ibèrica’, que el PP va qualificar d’«estafa ibèrica». Els de Feijóo es van aferrar al mantra d’abaixar els impostos fins a l’estrident enfonsament de Truss. El desastre econòmic causat per la ‘premier’ més breu de la història del Regne Unit permet imaginar què hauria suposat un Govern del PP a Espanya. Si falla la imaginació, sempre es pot recordar l’atziaga Gran Recessió.
Entretots
Augment del salari mínim interprofessional, transporti públic gratuït, els ertos de la pandèmia, subvenció als carburants, beques i ajudes al lloguer als joves, increment de pensions, més permisos de conciliació, augment de l’Ingrés Mínim Vital, obertura del mercat laboral a milers de joves migrants... la tirallonga de mesures socials actuals i pròximes és més que notable. I Catalunya ja no fa olor de contenidor cremat.
Un Govern de coalició que ha sigut capaç de crear mesures encertades i valuoses per pal·liar el desastre sobrevingut, però que es mostra incapaç de treure brillantor a la seva obra. La suma dels dos partits ha donat ales a l’ambició política, però les seves diferències estan magnificant debats que només laminen els seus fonaments, distreuen la ciutadania i, a la fi, només fan el joc a l’oposició. ¿De veritat creu Unides Podem que Pablo Motos és la gran preocupació dels espanyols? ¿Poden superar les socialistes que el Ministeri d’Igualtat estigui en mans d’Irene Montero? Sí, ja ho sabem, la pulsió suïcida de l’esquerra. O Narcís a punt de caure al riu on admira el seu reflex.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
