No ho diguis

No dir alguna cosa té de vegades un efecte demolidor, i més efectiu i pràctic que sí dir-la. Ja coneixem la força dels silencis, o les pauses dramàtiques, o les omissions, o els papers en blanc, o els segons sentits, o la ironia. També sabem què és parlar i que només les parets et prestin certa atenció. En això, a parlar i que no et facin cas, no és per presumir, soc boníssim. Molts dies surt més a compte clavar-li la mirada a algú, i no obrir la boca, que dir-li una cosa que, al final, li entra per una orella i li surt per una altra. 

Fa 15 dies vaig enganxar un pòstit a la porta en el qual havia escrit «¡¡Recollir cafetera!!». Fa un mes es va avariar i la vaig portar a arreglar, i a les dues setmanes em van avisar que podia passar a recollir-la. El propòsit del pòstit era obvi: recordar-me, quan estigués a punt de sortir de casa, que fes l’encàrrec. Els primers dies, al llegir-lo, em deia «Demà sens falta». Però ja sabem que demà és una data vaga, que mai acaba d’arribar. La situació ha anat empitjorant, i ara ja ni tan sols veig el pòstit, tot i que sigui allà. Resulta massa notori, suposo, com per reparar-hi. Francament, no sé què en serà, de la cafetera.

Escriure o dir les coses expressament no és cap panacea. Ometre-les, en ocasions, crida més l’atenció. Pensem que alguns dels millors relats de Hemingway són aquests en els quals sembla no dir res, i, de sobte, acaben. Però llavors repares en el que es va ometre, i el relat s’omple de significat. Aquesta omissió, quan l’autor la cultiva a propòsit, enforteix la història. Passa el mateix amb els folis en blanc que exhibeixen els manifestants xinesos contra el seu Govern. Aquests fulls estan carregats de fúria, cansament, gràcies al fet que estan en blanc. 

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Un excés d’eloqüència condueix al descoratjament. Ben mesurada, convoca el misteri. Pot brollar del silenci. Expliquen que el 1984 Italo Calvino era a Sevilla amb la seva dona, Chichita, argentina d’origen. En un hotel de la ciutat, José Luis Borges, cec des de feia temps, estava reunit amb un grup d’amics. Hi van arribar llavors els Calvino. Mentre Chichita parlava amb el seu compatriota, Italo, cèlebre per la seva timidesa, es mantenia a una prudent distància. La seva dona, que el coneixia bé, li va xiuxiuejar a Borges: «Italo també ha vingut...». Recolzat en el seu bastó, l’autor d’‘El Aleph’ va alçar la barbeta i va dir amb la bella calma dels cecs: «L’he reconegut pel seu silenci». 

A la claredat s’arriba per diferents vies. Pot ser que l’efectiva no sigui ni la senzilla, ni la curta, ni la transparent. Als 90, desitjós de treure el meu primer zero, i alhora expressar la meva avorrició per la classe de Religió, vaig entregar un examen en blanc. Al minut de començar, el vaig firmar, em vaig aixecar, vaig deixar el foli sobre la taula del capellà i me’n vaig anar de classe amb bona boca. Potser va ser el meu primer triomf com a idiota. Desgraciadament, el professor va endevinar les meves intencions. La setmana següent, quan va penjar les notes, em vaig enfonsar al veure que m’havia posat un cinc.