Victoria Rosell: el feminisme que es perd entre el soroll

L’ingrés a la presó el mes passat del magistrat conspirador, Salvador Alba, que ballava l’aigua als ulls del candidat del PP canari, aquell exministre José Manuel Soria que es deixava o afaitava el bigoti segons ho fes Aznar, del qual era sòsia, va atorgar a Rosell una victòria mediàtica que li ha durat tot just 30 dies; el que ha trigat a esclatar des d’aleshores l’escàndol per les llacunes jurídiques de la llei del ‘només sí és sí’ i que ha portat la magistrada a l’obligació de defensar en públic la redacció d’una norma que ha fet tremolar l’agenda feminista del partit que la va proposar i de tot el Govern.

Perquè Victoria Rosell, sense gairebé experiència en el canibalisme del xoc polític i exposada a la voracitat de l’oposició, les xarxes socials, la pressió mediàtica i, sobretot, als errors no esmenats de l’Executiu que representa, sempre sembla estar en el pitjor lloc en el pitjor moment. Amarrada al matusser relat oficial del Ministeri («això que tenim és una allau de violència sexual, no de revisió de condemnes», «la justícia és masclista», «amb una bona formació [dels jutges], això no hauria d’haver passat»), Rosell està enfangada en l’argumentari i tria malament els seus fòrums. Dies enrere es va embardissar en una discussió amb la presentadora Mariló Montero en un programa de televisió. En l’apuntalament d’un estat d’opinió, no sembla que hi hagi gaires possibilitats de guanyar si es tria sotmetre’s al judici de segons quins tertulians.

Notícies relacionades

La dona màrtir i l’home bàrbar

¿Fatxes amb toga?

L’absència d’una disposició transitòria en la llei que impedeixi rebaixar algunes condemnes en ferm contra la llibertat sexual ha produït fins ara més d’una dotzena de reduccions de pena a Espanya i l’excarceració d’almenys tres agressors. La norma va eliminar l’abús sexual i es va unificar tot en agressió. El que abans es consideraven abusos ara porta penes més altes i les antigues agressions, de més gravetat a l’incórrer intimidació i violència, impliquen que les condemnes puguin ser més laxes a l’haver descendit la pena mínima. ‘In dubio pro reo’. Davant el dubte, a favor de l’acusat. Les associacions de jutges, inclosa Jutges per a la Democràcia, de què Rosell va ser portaveu, han sortit en tromba a defensar aquest principi i una bona part de juristes considera que la nova llei hauria d’haver inclòs un punt (la famosa disposició transitòria) que barrés el pas a la reducció de condemnes, un error tècnic que no es va cometre en reformes anteriors del Codi Penal i del qual ningú va avisar. Ni el Poder Judicial ni el Consell d’Estat ni el Congrés, que va aprovar la llei amb els vots de 205 diputats.

Amb ministres del PSOE suggerint revisions en el text i Yolanda Díaz en un clamorós silenci, primer, i demanant prudència, després, el departament d’Irene Montero i bona part de Podem s’han vist obligats a treure tota l’artilleria apuntant amb vehemència als jutges, de la ministra a la mateixa Victoria Rosell, el nom de la qual acabava de ser proposat pels morats, abans que el ‘sí és sí’ monopolitzés les portades, per a un lloc en el Consell General del Poder Judicial. Però la delegada del Govern contra la Violència de Gènere tornava a estar en el pitjor moment al lloc equivocat: l’Executiu va derogar la sedició i va rebaixar les penes del nou delicte, fet que va servir de base al Partit Popular per trencar les negociacions sobre la renovació de l’òrgan de govern de la judicatura. I en aquest marasme s’ha vist embolicada Rosell en menys d’un mes, en l’epicentre d’aquest refrany que diu: «El cor a la boca, molta veritat i de sort poca».