Pocs avenços, cap retrocés

La cimera climàtica de Sharm al-Sheikh va arribar a un acord sobre la botzina que conté algun avenç significatiu en matèria de justícia climàtica, però revela l’existència d’una forta oposició a una reducció progressiva dels combustibles fòssils i a mantenir per sota d’1,5 graus l’augment de l’escalfament del planeta. L’aprovació d’un fons especial per atendre els danys provocats pel canvi climàtic en països especialment vulnerables permet veure el vas mig ple, tenint en compte que es tracta d’una antiga reivindicació que portava temps en l’agenda climàtica. El manteniment de l’objectiu vigent de no superar els 1,5 graus en l’augment de la temperatura es podria considerar un altre aspecte positiu si no fos pel qüestionament de què ha sigut objecte i que es tornarà a manifestar, de ben segur, en la pròxima cimera. Que la COP28 se celebri als Emirats Àrabs Units, el setè productor mundial de petroli, constitueix un repte de cara al punt més negatiu de la cimera de Sharm al-Sheikh: la falta de compromisos en la reducció progressiva de combustibles, davant l’oposició radical de l’Aràbia Saudita, Rússia i altres països. 

Malgrat la importància del fons –amb un finançament i abast que no ha quedat establert–, de poc serveix pagar per les conseqüències del canvi climàtic sense atacar-ne les causes. Mitigar les conseqüències del canvi climàtic sense fer cas de les seves causes portaria, a mitjà termini, a no poder finançar els efectes de l’escalfament del planeta sobre els països més vulnerables, singularment, els països-illa o els que, com Egipte, tenen les seves terres més productives i habitades en zones amenaçades per l’augment del nivell del mar. En conseqüència, el fons ha d’anar alhora amb ulteriors compromisos que assegurin una reducció de les emissions i l’ús de combustibles fòssils. En els dos objectius, no hi ha hagut nous avenços en aquesta cimera. Certament, tampoc hi ha hagut retrocessos, com va semblar que podia passar en algun moment, gràcies a l’actitud dels països més conseqüents, encapçalats per la Unió Europea, i això permet certa esperança de cara a la COP28.

A diferència de les anteriors cimeres de París i Glasgow, en aquesta cimera s’ha manifestat una certa ‘fatiga climàtica’ atribuïble a les crisis provocades per la pandèmia de la covid-19 i la guerra d’Ucraïna, amb uns efectes que es deixen sentir a mig món. En aquest sentit, resulta fins a cert punt lògic que la COP27 no hagi pogut fixar-se objectius més ambiciosos. Tanmateix, l’alerta no procedeix tant de les limitacions de la resolució final com de la dinàmica que ha marcat la cimera, en què la pressió dels productors de petroli, acompanyats de més de 600 lobbistes del sector, ha sigut més gran que mai i no ha tingut davant un bloc de països units per la lluita contra el canvi climàtic i les posicions més ambicioses han descansat, fonamentalment, en la Unió Europea. Del costat positiu també es pot destacar el prometedor diàleg que han tingut els Estats Units i la Xina, que ha facilitat l’aprovació del fons. I del costat negatiu s’ha d’afegir que, al celebrar-se la COP27 en un país on milers d’activistes són a la presó –alguns detinguts a les portes de la cimera–, la societat civil tampoc ha pogut exercir un contrapès a les posicions més conservadores. Tot això constitueix lliçons per a la COP28 si es vol que la mitigació dels efectes del canvi climàtic vagi acompanyada d’ambició en la lluita contra les seves causes.