Article d’Ernest Folch Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

¿Cap a un triple tripartit?

La derogació de la sedició és un viatge sense retorn d’Esquerra i el PSOE cap al centre, envia els seus rivals a la perifèria del mal humor i obre un nou cicle polític

3
Es llegeix en minuts
¿Cap a un triple tripartit?

La derogació del delicte de sedició, tot i que sigui un avançament, dista per descomptat de ser perfecta. Primer, per les formes: va ser anunciada pel president de manera poc ortodoxa, davant un periodista sospitós, involucrat en fosques trames conspiranoiques. Quant al fons, és evident que per a la seva eliminació ha calgut fer concessions inquietants, com l’aparició del concepte d’«intimidació», que en mans de jutges sospitosos es pot tornar extremadament perillosa. Però aquest article no va de la discussió jurídica interminable sobre la seva derogació, sinó sobre els seus impredictibles i en alguns casos devastadors efectes polítics que provocarà. Perquè el més important del que ha passat aquests últims dies no és ni tan sols l’anunci de la derogació, coordinat entre els presidents Sánchez i Aragonès, sinó la reacció furibunda que ha provocat en els seus corresponents competidors polítics. El gran trofeu d’aquesta mesura (una altra esquivada de Sánchez) és sens dubte la ràbia descontrolada que ha generat en l’extrema dreta i especialment a Feijóo, que s’ha llançat a afirmar, imitant Abascal, que Sánchez «humilia» Espanya. El PP ha caigut al parany i s’ha llançat a la jugular de Sánchez, cada vegada més immune a la còlera del sistema mediàtic central. En l’altre costat, l’independentisme més radical ha reaccionat no menys enfurit contra la derogació, argumentant que l’acord deixa en pitjor posició part dels represaliats, especialment a l’exili.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Sense entrar en el fons del debat, el cert és que el pacte entre Sánchez i Esquerra és un míssil a la línia de flotació de l’estratègia de la confrontació i desmenteix els que deien que la taula de diàleg no servia per a res: de moment, la injuriada taula ja pot exhibir els indults i el final del delicte de sedició, que no està gens malament. En realitat, la ràbia que ha provocat l’anunci de Sánchez en tots els extrems de l’espectre polític té una raó molt senzilla: el PSOE es queda el centre polític a Espanya i ERC se l’apropia definitivament a Catalunya. La ira dels seus contrincants polítics és un autogol que els envia als confins de la política, on hi ha molts tuitaires malhumorats però pocs votants. Dominat el centre del tauler, i atacats des dels extrems, l’acord entre Sánchez i Aragonès allunya el PSOE del PP i ERC de Junts i fractura definitivament l’independentisme. És a dir, s’obre un nou cicle polític. La contrapartida immediata de l’acord és, per descomptat, facilitar l’aprovació mútua dels pressupostos, a Madrid, i Barcelona, dels dos governs, però s’obre una nova era que va molt més enllà de simples acords funcionals. Queden per polir importants friccions entre el PSC i Esquerra, que sosté, no sense raó, que Pedro Sánchez és més procliu a buscar solucions tangibles en el conflicte català que el mateix Salvador Illa. Però amb un PSC distanciat cada vegada més del bloc constitucionalista (com demostra l’acord sobre el català) i amb una ERC que ja té descomptada que se l’acusi de traïció des del mateix independentisme, és inevitable que vagin acostant les seves posicions, ni que sigui per raons pragmàtiques. La tercera força d’esquerres, En Comú Podem, tampoc té cap altra alternativa que no sigui sumar-se a aquest bloc. A les municipals, és altament probable que l’alcalde o alcaldessa de Barcelona surti aquesta vegada com a resultat d’un pacte entre Comuns, Esquerra i PSC. A Catalunya, els tres mateixos partits, tot i que amb una correlació de forces diferent, tindrà probablement una majoria plàcida per governar, com ja reflecteixen les enquestes. I a Espanya, si PP i Vox no sumen, no hi ha cap altra solució que el mateix pacte ampliat a les forces del País Basc. ¿Ens encaminem cap a un triple tripartit a Barcelona, Catalunya i Espanya? El que fins fa poc semblava ciència-ficció és avui cada dia menys impossible.