Editorial Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Lloguers i demografia

Els preus pugen més a la zona metropolitana que a Barcelona, ja que aquests municipis acullen la demanda dels que no poden viure a la capital catalana

3
Es llegeix en minuts
Lloguers i demografia

Jordi Cotrina

La informació sobre els lloguers de vivenda a l’àrea metropolitana de Barcelona que publica aquest diari, elaborada a partir de l’anàlisi de dades obertes i oficials, és reveladora en diversos aspectes. La conclusió principal, que apunta que els preus dels lloguers estan pujant més a la corona metropolitana que a la ciutat de Barcelona, es pot entendre com la conseqüència lògica que aquests municipis estan acollint la demanda de persones que no poden pagar viure a la capital catalana. Els preus en aquestes localitats estan pujant percentualment més, però la quota del lloguer d’un pis barceloní encara continua sent, per regla general, més cara. Són els números que reflecteixen la realitat de molts ciutadans que es plantegen canviar de pis, no per voluntat pròpia, sinó per l’encariment de la vivenda.

El fet és que aquestes pujades de preu, que a municipis com Sant Adrià de Besòs i Badalona han arribat a ser del doble que a Barcelona (mentre que en aquesta ciutat l’arrendament mitjà va créixer l’11,76% entre el 2017 i el 2022, en les altres dues va escalar per sobre del 24% i el 22%, respectivament) afecta tots els veïns que busquen un pis de lloguer allà, i pot replicar el fenomen de la gentrificació (l’expulsió de la població original de la zona) a mesura que l’encariment s’estén per l’àrea metropolitana com una taca d’oli. Això enllaça amb una altra variable, la de la renda mitjana. Les pujades de preu tenen un efecte diferent segons el poder adquisitiu de cadascú. Un inquilí de l’Hospitalet de Llobregat, per exemple, ha de destinar més esforços (això és, un percentatge més gran dels seus ingressos) a pagar la vivenda que un de Sant Cugat del Vallès, on la renda mitjana per persona és gairebé el doble, i el primer patirà més que el segon qualsevol pujada de preus.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

El problema de l’accés a la vivenda a Espanya és una qüestió llargament debatuda, però mai del tot resolta. El context inflacionari i de pujada dels tipus d’interès afegeix ara un punt de més preocupació, especialment en el cas de les hipoteques, si bé a priori la situació és diferent de la del 2008, ja que avui les famílies estan menys endeutades que llavors i l’ocupació, de moment, aguanta. Quant als lloguers, fins al 31 de desembre regeix el límit de pujada del 2% que va adoptar el Govern dins el paquet de mesures extraordinàries per la guerra d’Ucraïna. La inflació, no obstant, seguirà també l’any vinent. Per això és desconcertant que la tramitació de la llei de la vivenda estigui bloquejada al Congrés des de fa gairebé sis mesos, a causa de les discrepàncies entre els socis del Govern de coalició malgrat el preacord a què van arribar. Tampoc va funcionar l’intent d’Unides Podem, ERC i EH Bildu d’introduir esmenes als Pressupostos del 2023 per regular el preu del lloguer, per prohibir els desnonaments de persones vulnerables sense alternativa habitacional o per reactivar la llei catalana, suspesa pel Tribunal Constitucional. Uns i altres tindran les seves raons que justifiquin les postures inamovibles (ni es poden permetre els abusos o l’especulació amb un dret bàsic com és la vivenda ni es pot considerar tots els propietaris com si fossin fons especuladors), però mentre dura el soroll polític, al carrer el cost de la vivenda es converteix en una càrrega cada vegada més difícil de suportar.