L’enquesta del CEO | Comptar amb Illa, per Joan Tapia

A més, Junqueras i Aragonès, amb notes de 4,9 i de 4, són els líders més valorats, mentre que Puigdemont i Borràs es queden en 3,8, per sota de Salvador Illa (4,3) i Miquel Iceta (4). Així, malgrat els que asseguraven que Aragonès s’havia equivocat al no assistir a la manifestació de l’11-S i que les acusacions al Govern de frenar la independència li passarien factura, les enquestes (EL PERIÓDICO i el CEO) indiquen que la formació més perjudicada per la ruptura és JxCat.

I la radicalització de JxCat (derrota dels consellers moderats davant Borràs i Puigdemont i l’estrepitós silenci de Jordi Turull) l’està perjudicant. Si el 42% dels catalans aposta per la independència, només l’11% vol una separació unilateral, mentre que entre els futurs votants de Junts el percentatge puja al 43%, per sobre fins i tot del 41% de la CUP. Junts està així allunyant-se perillosament no ja de la centralitat catalana, sinó fins i tot de la independentista.

Més enllà del sobiranisme, el vencedor de l’enquesta és el PSC de Salvador Illa, que no només incrementa el seu avantatge sobre els republicans, sinó que també guanyaria les legislatives espanyoles que les últimes vegades havien guanyat Tardà i Rufián. És notable, perquè el PSC sempre anava bé quan el PSOE pujava a Espanya i ara segueix a l’alça malgrat que Sánchez perd força.

Però el gran avantatge d’Illa és que la ruptura del bloc independentista augmenta automàticament la seva força estratègica. Ara, amb 33 diputats sobre 135, és gairebé impossible que Aragonès pugui aprovar els pressupostos del 2023, o governar sense acumular vergonyoses derrotes parlamentàries, sense algun tipus d’entesa amb el PSC. De la mateixa manera que una moció de censura no pot prosperar, tret que el PSC i Junts presentessin un candidat comú (Torra ho vol, però només per convocar eleccions), ERC no tindrà una majoria mitjanament estable sense Illa.

Però l’entesa entre ERC i el PSC tampoc serà fàcil. Tots dos es consoliden com els dos grans partits catalans en el que potser recordi el molt imperfecte bipartidisme CiU-PSC de la llarga etapa de Pujol. I ara, com llavors, les relacions seran tenses perquè els dos competeixen per ser el partit dominant i ERC pot optar, com Pujol, per buscar acords puntuals amb el PSOE que coartin el PSC. I el PSC no pot defraudar el seu electorat actual (i potencial) contemporitzant amb discursos de Marta Rovira.

I venen les eleccions municipals de maig, una gran batalla. Els dos partits volen guanyar a Catalunya i Jaume Collboni i Ernest Maragall somien conquerir (o reconquerir) l’alcaldia de Barcelona, que Colau no té fàcil retenir.

Notícies relacionades

Enquesta Catalunya: El 60% dels catalans no donen per acabat el procés malgrat la ruptura entre ERC i Junts

Plorar de pena

El CEO també confirma que el PP està de tornada. Quan Feijóo ha rellevat Pablo Casado i les expectatives del PP pugen (allà hi ha els resultats andalusos i les enquestes), la dreta catalana reticent al catalanisme (des de Vidal-Quadras i Sánchez-Camacho fins a Josep Piqué) torna on era i on va recolzar, quan va ser necessari, Jordi Pujol. I fins i tot el primer Artur Mas. L’atracció de Cs s’ha esfumat, fins al punt que el CEO el situa fora del Parlament, i Vox sembla en retrocés tant per la resurrecció del PP com per l’escissió de Macarena Olona, que era la seva musa invencible.

La conseqüència és que el PP saltaria dels seus tres diputats actuals a 11 o 16 passant per davant de Vox, la CUP i els comuns. I això malgrat que encara no tenen ni un líder ni un candidat clar per a les pròximes catalanes. Només una seguretat, no comptaran amb Cayetana. No és poca cosa.