La desunió a Unides Podem

Les divergències en l’espai a l’esquerra del PSOE s’aguditzen. Mesos després que Pablo Iglesias designés a dit Yolanda Díaz –sense coneixement d’ella– com la seva successora i candidata a les pròximes eleccions generals, les relacions entre Unides Podem (UP) i la vicepresidenta segona del Govern no han fet més que empitjorar. La tensió ha esclatat aquest cap de setmana quan Pablo Iglesias –ningú diria que s’ha retirat de la política com va anunciar– ha carregat, sense citar-la, contra Yolanda Díaz i aquest dilluns un dels portaveus de Podem ha deixat en l’aire si la ministra de Treball serà la candidata d’UP.

Diumenge, a la Universitat de Tardor de Podem, Iglesias va actuar com el veritable líder del partit per desqualificar Díaz, el seu nonat moviment Sumar i la seva trajectòria durant l’últim any. L’exsecretari general va ser més dur que mai i va demanar «respecte» per a Podem en una eventual coalició amb Sumar. «¿Qui pensa que li pot anar bé a les eleccions generals a una candidatura d’esquerra si a Podem li va malament en les municipals i autonòmiques? S’ha de ser estúpid», va dir. I va aventurar que alguns volen que Podem i IU desapareguin per deixar «tot el camp obert per a una altra nova esquerra «domesticada que no serà perseguida per les clavegueres» ni «tractada de manera negativa per la progressia mediàtica». Però les seves crítiques a Díaz, esmentés o no el seu nom, no van quedar aquí. Li va retreure també que vulgui superar els partits polítics –«no hi ha discurs més reaccionari que el que diu que el problema són els partits»–, que recolzés l’enviament d’armes a Ucraïna i que acceptés el veto a Victoria Rosell per al Consell General del Poder Judicial. Després de llançar la pedra amb un destinatari més que evident, des de Podem s’intentava aquest dilluns assegurar que es va tractar d’una reflexió «àmplia» i no personalitzada contra Díaz, cosa que desmentia el mateix portaveu de Podem Javier Sánchez quan va reblar el clau al no comprometre’s que Díaz continuï sent la candidata de Podem: «Quan acabi d’organitzar el seu partit polític, escoltarem la seva proposta. La nostra voluntat és aconseguir un acord de coalició amb el partit Sumar, però és Yolanda qui ha de decidir si és candidata», va assenyalar aquest dilluns, amb la sorna de citar Sumar com a «partit» quan Díaz parla sempre de «moviment».

En el fons d’aquesta baralla hi ha els mateixos plantejaments oposats que van portar Íñigo Errejón a abandonar Podem. Errejón, com ara Díaz, defensava un espai transversal, obert a altres formacions, territoris i sensibilitats polítiques, mentre que Iglesias i el nucli dur de Podem advoquen per un partit jeràrquic, vertical, dogmàtic i orientat a l’esquerra de l’esquerra. És cert que el moviment de Díaz està encara en bolquers, la seva fragilitat és manifesta i cal veure si amb l’acostament a organitzacions de la societat civil es pot construir una força política que aconsegueixi mobilitzar l’electorat a l’esquerra del PSOE i els abstencionistes.

Però aquesta querella, tan pròpia del fraccionalisme tradicional de les esquerres –amb acusacions tan clàssiques com que Díaz està preparant el seu aterratge al PSOE–, va més enllà d’un assumpte intern d’un espai polític. Sigui quin sigui el resultat de l’enfrontament, és segur que debilitarà Pedro Sánchez en el seu intent d’aconseguir la reelecció. Tot indica que sense una força política rellevant a l’esquerra del PSOE, la repetició d’un Govern de coalició com l’actual serà pràcticament impossible i es donarà via lliure a la tornada del PP al poder, amb o sense Vox.