Llimona & vinagre | Article de Josep Cuní Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Gerard Piqué, un paio llest
Inquiet, modern i emprenedor, prefereix controlar el seu mercat abans que el mercat el condicioni a ell. Tornarà
«El secret de l’existència no consisteix només a viure, sinó a saber per què es viu». La frase de Dostoievski la podria subscriure el protagonista de la setmana. L’home que va voler dibuixar el seu destí sabent que hauria d’enfrontar-s’hi i que no sempre guanyaria. La celebritat que té clar que «és millor equivocar-se seguint el teu propi camí que tenir raó seguint el camí d’algú altre». El jugador que, com el protagonista de la famosa novel·la del rus, va anar al bosc moltes vegades demostrant que no tenia por del llop.
És sabut que a Gerard Piqué Bernabeu (Barcelona, 2 de febrer de 1987) li agrada el joc. I el risc que, fins i tot pretenent-lo controlat, de vegades es desboca. Ho ha demostrat àmpliament al camp de futbol i en algunes de les seves múltiples aventures personals que han transcendit o bé perquè l’han enxampat o bé perquè ell mateix les ha explicat. I tenint més de 20 milions de seguidors a Twitter és lògic que algun dels seus missatges hagi provocat rius de tinta, grans polsegueres i llargues polèmiques.
A través d’un vídeo treballat, cuidat, emotiu, entranyable i definitiu, Piqué ha tornat a marcar el pas de l’actualitat més enllà de la gespa i de la seva vida sentimental. I ens ha dit que la seva etapa de jugador s’acaba avui perquè el seu compromís públic de no portar cap altra samarreta que la del Barça no li permet vagar per respectables clubs secundaris d’equips que es nodreixen d’estrelles d’ahir. Però que, com a excel·lent gladiador del gran circ contemporani que ha sigut, tornarà. Una advertència del nen planificador que sempre va saber a què volia dedicar-se i on fer-ho. Del respectat defensa que ho ha guanyat tot. També antipaties provocades i enveges desbordades. Perquè quan un és alt, jove, guapo, ric, descarat i aparentment feliç no pot evitar que el recel campi al seu aire i els ganivets s’esmolin a la seva esquena.
El dia que el president Laporta el va assenyalar públicament perquè no volia abaixar-se el sou, Gerard Piqué va constatar que les tornes havien canviat. Que els vents havien girat i que les aigües estaven més tèrboles del que hauria volgut imaginar. I va sentir el fibló de la injustícia proclamada a la seva costa per qui recorre a la targeta de crèdit com si no hi hagués demà, centra constants pilotes a l’olla sense que ningú les remati, s’envolta només d’afins com el rei absolut que necessita la seva cort, convoca assemblees a distància com si la pandèmia mantingués les restriccions i el delaten la falta de projecte i la sobra de palanques que empenyen el club a acabar a mans alienes conseqüència de la progressiva descapitalització dels recursos propis.
Entretots
El jugador va interpretar que aquella senyalització equivalia al dit de l’emperador que marcava el camí de l’hostilitat. A la feina l’entrenador tampoc comptava amb ell i quan reapareixia el públic tendia a xiular-lo. A casa, a més, la ruptura tallava l’aire i inspirava cançons que altres interpretaven de despit. Però ell, únic coneixedor de la seva realitat, segueix endavant perquè «és al separar-se quan se sent i es comprèn la força amb què s’estima». Dostoievski de nou.
Gerard Piqué és un clar representant del seu temps. Inquiet, modern i emprenedor, prefereix controlar el seu mercat abans que el mercat el condicioni a ell. Tornarà.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
