L’espiral de la llibreta Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
L’euríbor, els lloguers i altres fantasmagories
Tornen els pisos turístics amb una renovada esplendor de preus i nits festives
Al vestíbul de la finca on visc, un grup de joves d’uns trenta anys, una mitja dotzena llarga, conversa al costat dels seus equipatges. Uns dempeus, els altres asseguts, però tots menjant de la caixa dos pizzes barbacoa. Transmutada en la vella de la cortineta, esbrino: són guiris, semblen bastant educats i estan esperant que l’enllaç del pis turístic acudeixi a portar-los la clau per accedir a l’immoble. És així: després del parèntesi de la pandèmia, tornen a Barcelona els pisos turístics amb una renovada esplendor de nits festives, burilles voladores i el tràfec habitual de maletes i gent de passada. Fa uns dies, vaig tafanejar per internet les tarifes del pis en qüestió: 4 nits, 4 adults, 1.600 euros. No està gens malament per al propietari. La vida fenomenal.
Entretots
Mentrestant, puja l’euríbor i es desboca el preu dels lloguers, que ronden els mil euros de mitjana a la ciutat. Entre aquest paràgraf i l’anterior hauria de mediar un pont, una solució. ¿Quina? Falta vivenda pública a manta.
Al caixer
Al banc, sobre el teclat del caixer, algú s’ha deixat un paperet blanc, de la mida d’un bitllet. Diu: «Saldo disponible insuficient. Gràcies per utilitzar aquest servei». No sé per què la maleïda màquina ha d’escopir, sense demanar-l’hi, les fatigues de ningú.
Al supermercat
Un enciam, mig quilo de pebrots, un bròcoli, mitja dotzena d’ous, un grapat de nous, pernil cuit, un tros de formatge bastant gran, dues ampolles d’aigua, sis trossos de llom fresc per a la planxa, quatre iogurts, una ampolla de vi caliquenyo. Total: 33,65 euros. Diuen que la inflació s’ha desaccelerat l’octubre fins al 7,3%, però es percep la urpada al poder adquisitiu, i tant que sí. Per sort, puc tornar demà passat al súper per a una altra compra d’arranjament, sense llista, a la babalà. En altres cases, no.
Al parc
Notícies relacionadesCanvi d’armaris tardà a una tardor escamotejada. Els cossos i les robes envelleixen. Aprofito el vespre per desfer-me d’un munt de samarretes deslluïdes en un contenidor de reciclatge, arraconat en uns jardins del barri. Està fosc. Un home s’acosta dient-me «tranquil·la, dona, tranquil·la». Ho estic; ha hagut de malinterpretar els meus gestos: acostumo a moure’m de pressa, gairebé sempre alerta, com un gat. «¿Portes sabates?», pregunta el desconegut, que calça xancletes de dit. Li dic que no. Xerrem una estona. La seva dona cus; ell busca i revèn. La cosa està molt fumuda, diu.
A la premsa
Llegeixo a ‘La Vanguardia’ una entrevista de fa dies al guitarrista i compositor brasiler Toquinho, en la qual suggereix: «Cal embrutar-se de vida. No et mantinguis al marge». Una veritat enorme. Però, ho vulguis o no, la vida sempre taca.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
