El modern Feijóo

Més enllà de la curiositat que desperta veure el cap de l’oposició a la manera de Jon Kortajarena, alçant-se el coll girat del jersei, no està gaire clar quin és l’objectiu estratègic d’aquest tipus de concessions, tot i que les intencions del polític es van destapant a mesura que un llegeix. Se sobreentén que el polític ocupa espai en els mitjans perquè no ho faci el rival i així estendre el seu missatge al nombre més gran possible d’electors, i ja que ni Fernández de la Vega ni Sáenz de Santamaría perseguien un futur a les passarel·les, cal deduir-se que el dirigent gallec es presenta davant el seu electorat masculí com ‘un home d’avui’, desenfadat davant el fotògraf, solvent davant l’objectiu, lluint amb naturalitat moda espanyola i parlant de la paternitat a partir dels 55. Ho fa a la mateixa publicació que va propulsar el Nou Periodisme i en la qual van desplegar talent Capote, Talese, Hemingway, Scott Fitzgerald o Tom Wolfe. En resum: la posada de llarg d’Alberto Núñez Feijóo com un home modern. 

Feijóo pot ser moltes coses. De tots els qualificatius que li van dedicar els seus companys el dia en què va substituir Casado, els dirigents del PP li van assignar les qualitats de sòlid, solvent, segur, moderat, dialogant, treballador, respectuós, experimentat, ferm, talentós, intel·ligent, capaç, rigorós, seriós, compromès o responsable. Tanmateix, a cap mandatari del Partit Popular se li va ocórrer titllar-lo de modern. Perquè Feijóo, no ens enganyem, de modern no ho és per molt que ho intenti. L’entrevista (i bé, malgrat fer servir el tuteig) el director de la revista, Jorge Alcalde, que confessa, entre altres intimitats, que és «molt de Sabina, dels Who, Supertramp, la Creedence... Des d’allà, de tot fins a C. Tangana». Parèntesi aquí. Digues-me quina música escoltes i et diré qui ets. Conec molt pocs fans de la Creedence o dels Who que no entenguin com a sacrilegi compartir aquesta conjunció de gustos ni tan sols en el seu imaginari més remot. Posar Tangana en la mateixa llista d’èxits on sonen els participants de Woodstock 69 és gairebé pecat venial per a la majoria de seguidors d’uns i altre. 

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Però Feijóo, i això sí que ho fa bé, aprofita una publicació de prestigi per marcar distàncies amb la ultradreta –que al final, dedueixo, és l’autèntica intenció de l’entrevista amb posat de moda– i afirmar el que Fernández Mañueco mai s’atreviria a dir al seu vicepresident a Castella i Lleó: «Avortar és una decisió molt complicada, molt difícil. I hem de respectar la gent que pren aquesta decisió. I també hem d’ajudar-la en el cas que no vulguin prendre-la». O aquesta altra, que podria firmar Carmen Calvo a preguntes sobre la llei trans: «Posa en perill els èxits de la lluita feminista. [...] Crec que les feministes tenen raó. Aquesta llei no atén la causa històrica del feminisme». Sona tan modern que es diria que està a un pas d’agafar una pancarta el 8 de març, amb Sabina a un costat i El Langui a l’altre.

Si aquesta nova imatge que el presidenciable espanyol pretenia transmetre no ha sigut objecte suficient de xafardeig és a causa del mateix protagonista, que al cap de pocs dies es va enfangar –i no va semblar un lapsus– al datar ‘1984’, la novel·la futurista de George Orwell, l’any a què refereix el títol, que en realitat es va publicar el 1949, cosa que no diu gaire en favor del bagatge cultural del gallec. És bastant probable, per tant, que Feijóo cregui que ‘Gran Germà’ és un nom original ideat en una reunió de guionistes per batejar el popular programa de telerealitat que ha triomfat arreu del món. «Quan la mentida val més que una veritat, comença la decadència definitiva d’una societat. I potser ja està passant». La frase, amb caires futuristes a la manera de ‘1984,’ no és de George Orwell. És de Feijóo.