L’economia exigeix cautela

Tan inoportú és el catastrofisme –anem a una crisi descomunal– com la confiança cega que Espanya continuarà creixent el 2023. L’FMI va dir fa poc que la desacceleració espanyola seria menor que l’europea, però les últimes dades exigeixen la màxima cautela. El Govern no ha d’alimentar el pessimisme, però tampoc tancar els ulls i obrir-se a mesures –teòricament progres– que perjudiquen l’economia perquè llavors perd credibilitat.

Vegem la realitat. En el tercer trimestre s’ha continuat generant ocupació i tenim la xifra més alta de la història d’afiliats a la Seguretat Social, però el ritme d’augment de l’ocupació s’alenteix. El creixement del PIB d’un 0,2% en el trimestre indica una gran desacceleració respecte a l’1,5% de l’anterior, però està en línia amb el que ha passat a la zona euro, on es temia l’estancament. I que Alemanya hagi crescut un 0,3% –malgrat la crisi del gas rus– és positiu. Però l’enquesta PMI del sector industrial a l’octubre és preocupant. A la zona euro, l’índex PMI del sector manufacturer ha baixat del 48,4 de setembre al 46,4, quan una dada inferior a 50 indica contracció. I a Espanya és pitjor perquè ha caigut del 49 al 44,7.

Anem a la inflació. La dada espanyola d’octubre és encoratjadora, ja que l’IPC ha baixat del 9% al 7,3%, mentre que el de la zona euro ha pujat el 10,7%. Potser l’excepció ibèrica ha funcionat i el descens de la inflació farà que la pèrdua de poder adquisitiu sigui menor. Però compte, el BCE apuja els tipus pensant en la mitjana de l’euro, no en Espanya, i l’alça ja està castigant els que tenen hipoteques a tipus variable. I la Reserva Federal americana acaba de tornar a apujar els seus tipus, cosa que pressionarà el BCE.

Espanya ha de comportar-se, almenys a partir d’ara, amb la màxima cautela i no deixar-se arrossegar per dues cançons que sonen bé però que són equivocades i inoportunes. La vicepresidenta Yolanda Díaz ha de pensar en la seva campanya electoral, però predicar que el cost de l’acomiadament depengui de la situació de l’afectat (edat, família...) en comptes de la norma general és difícil de justificar. Primer, perquè no s’ha de canviar, i confondre, una recent reforma laboral que va tenir gran consens (la CEOE li va donar suport) i està donant resultats. També, perquè carregaria a les empreses amb costos extra que, en tot cas, haurien d’anar a càrrec de l’Estat. A més, es limitaria la creació d’ocupació i, a l’hora de contractar, les empreses podrien discriminar els treballadors l’acomiadament dels quals fos més costós. La idea és bastant absurda i que en aquest moment delicat la plantegi la vicepresidenta no genera confiança. ¿Per què calla la resta del Govern? ¿Perquè està d’acord amb Yolanda Díaz o perquè no vol conflictes interns?

I no és lògic que davant el greu problema de la vivenda es continuï alimentant la idea que endurir el control de lloguers és la panacea. No és només el control –les hipoteques són més cares i han tornat els pisos turístics–, però el cert és que el cost de llogar un pis representa ja de mitjana el 30% del salari segons un estudi del portal Idealista. Però atenció, a les capitals on més s’insisteix en el control de lloguers (Barcelona), el cost ha pujat ja el 58%. 22 punts més en un any. ¡Un escàndol!

Notícies relacionades

La Reserva Federal dels EUA apuja per quarta vegada consecutiva tres quarts de punt els tipus d’interès

Dir-se Terricabras

Lloguers accessibles exigeixen vivenda pública i acords amb el sector privat que augmentin l’oferta, no limitacions i controls que tendeixen a reduir-la. Intentar fer pagar als propietaris les destrosses del sistema no arregla res, sinó que ho enreda tot.

Amb tanta incertesa mundial no es pot governar com si el creixement fos etern i invencible l’Estat protector. Tot i que no sigui popular, la cautela s’ha d’imposar als clixés i les solucions simples i populistes. I si el Govern ho ignora –o només pensa en termes electorals–, complicarà fins i tot més una realitat ja molt delicada de gestionar.