Sembla una tonteria | Article de Juan Tallón Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Poètica bancària

L’essència dels bancs no és tant guanyar diners, que també, com sortir-se’n amb la seva. Són els millors en totes dues coses

1
Es llegeix en minuts
Poètica bancària

Gairebé hi ha poesia en els beneficis formidables de la banca. En qualsevol lloc ressona un poema, tot i que no es vegi. És impossible que els milers de milions guanyats els últims mesos, a costa dels usuaris, no condueixin a la sorpresa. Les coses extraordinàriament grans tendeixen a hipnotitzar-nos. Les estudies i se t’escapa un «Ohhh» tot i que et cobreixis la boca amb les mans, perquè la fascinació és més poderosa que totes les tapadores. Només allò extraordinàriament petit podria fer una mica d’ombra a allò majúscul, així que suposo que també hi hauria una insòlita bellesa en el fet que els guanys dels bancs, a finals d’any, quedessin reduïts a un euro i mig, posem per cas. Seria una catàstrofe poètica, i segurament passatgera, avantsala d’un altre exercici de guanys colossals. L’essència dels bancs no és tant guanyar diners, que també, com sortir-se’n amb la seva. Són els millors en totes dues coses. 

Notícies relacionades

Facis el que facis, com a client, en especial si perds poder adquisitiu i capacitat d’estalvi, els bancs guanyen. Van saber construir un destí inevitable: guanyar o guanyar. Passen els anys, els segles, i un banc, és a dir, una entitat de crèdit i dipòsit, continua semblant-me una cimera de la humanitat, no menys perfecta que la cullera o la roda. La nostra història amb ells només acaba d’una manera, que recorda molt aquella escena de ‘Retorn al passat’, quan Jane Greer preguntava, «¿Hi ha alguna maleïda manera de guanyar?», i Robert Mitchum li confessava la lletja veritat: «Bé, hi ha un camí per perdre més a poc a poc». Un no s’ha de conformar amb més. 

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

En el fons, els bancs van néixer perquè la vida els somrigués, mentre la resta ens mantenim a la superfície, sense més ni més. Alegrem-nos de ser aixafats per la seva voracitat, com el dia que Borges i María Kodama van visitar les piràmides de Saqqara, i de sobte va sortir moltíssima gent del no-res, fins i tot un individu a qui li faltava una orella, i mentre els envoltaven l’escriptor deia, en aparença tranquil: «No ens preocupem, ¡disfrutem d’aquest bonic moment abans que ens matin!».