NEWSLETTER

‘Yo acoso’

Beneïts documentals que, ja era hora, posen el focus en l’agressor i no només en la víctima

2
Es llegeix en minuts
‘Yo acoso’

Epi_rc_es

Daniel Thompson, que va ser un nen solitari i desconfiat criat a Kansas (EUA), tenia 17 anys quan va conèixer l’Angie, dos anys més jove que ell, en un campament d’estiu. Es van enamorar, es van casar i van tenir tres fills. Ell es va tornar possessiu i violent amb el temps. Quan s’enfadava, la llançava del llit a terra i l’obligava a dormir allà. La violència va escalar i va començar a colpejar-la i a intentar asfixiar-la amb el coixí. Era igual que ella truqués a la policia, aconseguís una ordre d’allunyament o marxés a una casa per a dones maltractades. Ell sempre tornava i la trobava, amagant-se sense ser vist sota un cotxe o la taula de la seva oficina.

Condemnat només a vuit anys de presó per robatori i intromissió al domicili, Thompson va sortir de la presó i va buscar noves relacions amb què repetia el mateix patró de comportament. Començava amb trucades insistents, controlant on eren les dones, presentant-se a casa seva contínuament i sense avisar i intentant escanyar-les.

Finalment, i perdonin-me per l’espòiler, en un dels seus episodis més violents, va entrar a casa d’una de les seus ex i va matar la seva parella creient que era ella. Condemnat a cadena perpètua, Thompson ha accedit a explicar la seva història en la sèrie que Netflix acaba d’estrenar, ‘Yo acoso’. Produïda i dirigida per la britànica Alana McVerry, mostra els casos de Thompson i de set assetjadors més i recorda que cada any hi ha més de tres milions d’incidents d’assetjament als EUA. Només el 7% dels autors són detinguts.

Notícies relacionades

La docusèrie esgarrifa i et trenca per dins, com no pot ser de cap altra manera, quan sents assetjadors reconèixer sense vergonya davant la càmera que sempre van pensar «que podien fer el que volguessin» amb una dona i sortir-se’n, quedant impunes. També sents molt més que ràbia quan afirmen que tant de bo poguessin tornar enrere en el temps i escoltar els que els deien que deixessin en pau les dones. O quan et demanen que no els odiïs, que no són animals sinó éssers humans que poden canviar.

Per tot això, la sèrie és imprescindible. Ja era hora que el focus d’atenció no es posés només en les víctimes, sinó també en els agressors, els protagonistes d’un patró de comportament violent i agressiu que es repeteix sovint i que tothom hauria de conèixer, detectar i denunciar.