Auge dels autòcrates

Els canvis socials que hi ha hagut en l’últim quart de segle han fet possible la proliferació i assentament de governants autòcrates, promotors d’un nacionalisme excloent i agressiu que en molts gestos i proclames beuen en les fonts de les diferents formes d’autocràcia del segle XX. Entre les causes que han fet possible aquest auge, figura en primer lloc l’augment de les desigualtats i els grans desajustos en el repartiment de rendes, associats tots dos a la globalització, les crisis encadenades des del 2008 i el desenvolupament d’instruments de difusió tan poderosos com les xarxes socials, capaces de construir realitats paral·leles o alternatives amb un gran poder de captació en entorns especialment castigats per les mutacions en el model econòmic.  

Si als anys 20 i 30 del segle passat l’ocupació del poder pels autòcrates va estar acompanyada d’un recurs permanent a la violència, a la persecució i aniquilació dels adversaris i a la configuració de sistemes totalitaris –Mussolini, Franco, Hitler, Stalin–, autòcrates reconeguts d’avui han conquerit el poder indistintament mitjançant eleccions lliures (Trump, Bolsonaro, Orbán) i sense cap garantia (Putin), han parasitat les institucions i han canviat les regles del joc democràtic fins a l’extrem que l’opció principal no ha sigut sovint entre diferents ofertes ideològiques, sinó entre democràcia i autoritarisme, entre el dret de cada ciutadà a expressar-se segons la seva libèrrima elecció i el de veure coartada tal llibertat per un sectarisme no gaire encobert.

L’arribada a la Casa Blanca de Donald Trump va procurar als autòcrates en exercici i als que aspiren ser-ho una referència que l’extrema dreta a tot arreu i els populismes que se’n deriven han abraçat. En les anomenades societats líquides, que es caracteritzen per les incerteses col·lectives i l’erosió dels vincles comunitaris, el desafiament de Trump a l’ordre institucional ha sigut crucial. També ho ha sigut el progrés ultra a França, capaç de disputar la presidència a Emmanuel Macron, l’altivesa dels governs d’Hongria i Polònia, cada vegada que la UE els crida l’atenció, els molt recents resultats electorals a Suècia i Itàlia i mil detalls en altres països, com l’arribada de Vox a diferents nivells de govern a Espanya.

Poc importa la grollera simplificació dels problemes prèvia a la no menys simple tirallonga de solucions en societats tan decebudes com complexes, partides en dos per la desigualtat i l’empobriment: la promesa autocràtica d’actuar immediatament, l’adaptació a cada escenari nacional de l’eslògan ‘trumpià’ Amèrica primer decanta una part de l’electorat cap a allò diferent del conegut fins ara. Nia en tot això un vot de contestació, de repulsa per la falta de sensibilitat dels partits tradicionals davant necessitats immediates d’ordre econòmic.

Ni el culte a la personalitat, inherent a l’ascens dels autòcrates, ni els riscos als quals se sotmet la cultura democràtica preocupen quan el que realment urgeix a un segment important de la societat és trobar la sortida del laberint. Però és justament la cultura democràtica que està en joc cada vegada que un autòcrata ocupa el poder, cada vegada que algú que empunya el timó posa en discussió la vigència i exigències que han caracteritzat fins a la data les democràcies parlamentàries, on la primera obligació és respectar i protegir totes les llibertats i salvaguardar la divisió de poders. La democràcia s’esvaeix sense cap dels dos requisits.