Estat actual dels geriàtrics

Es calcula que més de 34.000 persones que vivien en residències de gent gran han mort a Espanya com a conseqüència de la pandèmia. Unes xifres que encara són més esgarrifoses si ens fixem en el període més crític de la primera onada. Entre el març i el juny del 2020, a les residències van morir prop de 10.000 avis. Posteriorment, les vacunes van exercir, com és sabut, un notabilíssim efecte positiu, però mai podrem oblidar aquelles situacions dramàtiques, que es van concretar en uns altíssims índexs de defuncions, en la desatenció i la tria de la gent gran, en les morts en soledat, allunyats de les famílies, i en una situació general d’indefensió que va superar qualsevol expectativa i va desbordar els geriàtrics. És la cara més terrible de la pandèmia, amb molts punts foscos encara per aclarir, i amb molt dolor acumulat. 

Després d’haver superat la fase més crítica, la problemàtica que afecta aquests centres continua sent molt preocupant. Com ha declarat en el reportatge d’EL PERIÓDICO el president de la Societat Espanyola de Geriatria i Gerontologia, «no hem aprofitat la gran crisi del coronavirus per fer un canvi real en el model d’atenció». A l’informe publicat per l’entitat es dibuixa un panorama desolador. 

Entre els punts més apressants hi ha la proliferació de residències amb una gran quantitat de llits (la gran majoria dels geriàtrics en tenen més de 50) i la conseqüent «producció industrial» de les cures, un aspecte que es veu agreujat per la falta de personal, amb unes ràtios de cuidadors clarament deficients. S’ha d’afegir la baixa remuneració dels treballadors (des de les infermeres al personal d’atenció i neteja) i el deteriorament físic dels ingressats, que s’ha incrementat (mobilitat, incontinència, demència) estadísticament en relació amb les xifres de fa només 10 anys, amb la qual cosa això comporta una necessitat més gran de cures. 

Tot i que les autonomies són les responsables de les residències, el Govern central, en funció de la Llei de dependència, aporta menys del 20% tot i que hauria de destinar més del 50%, amb un import total del 0,7% del PIB, a les cures dels dependents, molt lluny del 2% o més que destinen països desenvolupats del nostre entorn.  

El pla aprovat pel Consell Interterritorial al juny estipula unitats de convivència d’un màxim de 15 persones per millorar l’atenció i individualitzar-la, obliga a donar atenció primària (un dèficit notable del sistema, el de la relació amb els CAP) i preveu incrementar les ràtios de personal. Pel seu règim foral, Navarra i el País Basc són al capdavant de les prestacions, amb pressupostos que doblen la mitjana, mentre que Castella i Lleó ha implementat les unitats de convivència. Pel que fa a la resta, gairebé res destacable, excepte a Catalunya, que ha posat els fonaments per repensar l’atenció amb l’Agència d’Atenció Integrada Social i Sanitària, però que segueix amb dèficits pressupostaris i estructurals que reben les crítiques de l’Associació Catalana de Directors de Centres d’Atenció a la Dependència (ASCAD): «Estem fent esforços per pal·liar l’abandonament institucional». 

La gravetat del tema exigeix solucions immediates. La crisi pandèmica ha posat sobre la taula una precarietat dramàtica que s’ha de revertir no només per evitar noves situacions d’urgència, sinó per millorar el dia a dia de les residències.