La relliscada | Article de Pilar Garcés Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Visc en un barri ‘boutique’

3
Es llegeix en minuts
Visc en un barri ‘boutique’

«Allà no hi entrem, que és una ‘boutique’», em deia la meva mare quan anàvem a comprar els pantalons i el jersei de l’any. Botigues refinades, amb molt poques peces i una senyora al capdavant que et mirava endevinant que no portaves a la cartera prou diners per adquirir ni el més barat del seu selecte catàleg, si és que cabies a les talles que penjaven als penjadors de vellut. Nosaltres no érem gent de ‘boutique’, tot s’ha de dir. No obstant, el concepte ‘boutique’ s’ha apropiat del meu barri. ‘Boutique concept’, que diria una moderna fent servir els dos termes que més ràbia em fan últimament. Afegeixes ‘boutique’ a la paraula ‘hotel’, i ja no ho pots pagar. El centre de la ciutat i també els bonics centres històrics dels pobles s’han omplert d’aquest tipus d’establiments que només trepitjaràs quan compleixis una altra dècada i els teus amics s’ajuntin per fer-te un regal. En el millor dels casos, podràs pernoctar en aquest ‘hotel boutique’ que pensaves que havia tancat d’ombrívol i silenciós com està el seu elegant vestíbul minimalista; si no, pots fer un ‘brunch’ (un ‘culinary concept’ de passar gana a mitja tarda) i utilitzar el solàrium (prendre el sol afluixant la mosca). Els hotels ‘boutique’ als quals arriben visitants amb els seus Mini descapotables, perquè solen ubicar-se en carrers estrets, estan contribuint a la despoblació d’urbs i petits llocs. La gentrificació és un ‘concept’ del qual ja no es parla per pura resignació. Que es quedin el centre, no penso anar per allà si veig per la finestra que han arribat un altre parell de creuers de deu pisos, penses. Però no. Les tendències ‘repijas’ en matèria immobiliària es reprodueixen per espores i s’instal·len on volen. O on els deixen, que és a tot arreu.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Al meu barri mariner envaït des de fa anys per residents estrangers, nòmades digitals i prejubilats amb possibles ara s’hi ofereixen vivendes ‘boutique’. S’enderroca una caseta de planta baixa, que suposadament forma part del paisatge idíl·lic que enamora els adinerats, i es construeixen al seu lloc dos pisos caríssims que podrien estar al Mediterrani o a Oslo. S’aconsegueix l’últim solar plurifamiliar i es prometen dotze xalets ‘boutique’. Petits, amb piscina pròpia, terrassa i uns finestrals gegants, perquè els que els poden pagar venen de països amb dies que semblen nits. Les característiques de l’experiència vital ‘boutique’ es propaguen amb rapidesa. Els balcons de barrots de tota la vida es canvien per barreres de plexiglàs; les persianes mallorquines, per gelosies de fustes que es podreixen en dos dies; les fruiteries afegeixen pans caríssims amb llavors estrafolàries, i els negocis es tanquen perquè la finca sencera l’ha comprat sense ni veure-la un «inversor». A les cases ‘boutique’ no hi viu ningú, igual que a les ‘boutiques’ de la meva infància gairebé mai hi havia clients i això ens semblava un senyal de distinció. Es mantenen buides la major part de l’any, després de mesos d’obres i sorolls per ampliar les finestres i col·locar els motors de les piscines als terrats. Al barri ‘boutique’ et fan una foto des de la seva terrassa dos senyors vestits de blanc eivissenc, que prenen un Aperol Spritz amb l’ordinador a la tauleta quan tornes de l’escola. Els indígenes anem corrent a una extraescolar i topem amb un veí ‘boutique’ en barnús i ulleres de sol que camina descalç per l’asfalt. «Pobret, va en bata, ¿es deu haver perdut?», es pregunta el meu fill.

Temes:

Vivenda Turisme