El malabarisme de Calviño

Tot és més matisat i sobretot més incert. El creixement del 2022 tendeix a revisar-se a l’alça, però el del 2023 (any dels pressupostos) fa pitjor pinta. Calviño l’ha baixat al 2,1%, però encara bastant per sobre de l’1,4% del Banc d’Espanya, l’1% del BBVA i el 0,7% de Funcas. Però malgrat tot, segons l’FMI Espanya creixerà el 2023 el doble que la zona euro (0,5%) mentre que Alemanya i Itàlia tindran creixement negatiu. Sembla que als dos els falta equilibri i confonen els seus interessos polítics amb les previsions raonables, tot i que tots dos juren que només volen el bé d’Espanya i no pensen en les pròximes eleccions.

Però també desconcerta la discussió més tècnica. És pèssim que la vicepresidenta Calviño enviï a Brussel·les en 15 dies dues previsions d’ingressos bastant diferents i que després el creixement del PIB i el dèficit segueixin sent el mateix. ¿Màgia potàgia? Calviño i la ministra Montoro (Hisenda) basen el seu optimisme que els ingressos no creixen només per la inflació sinó per la millora d’ocupació i perquè ha aflorat part de l’economia submergida gràcies als ertos i la reforma laboral.

¡Tant de bo!, però és només una tesi. I el Banc d’Espanya i l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (Airef), que Brussel·les té molt en compte, assenyalen que els ingressos fiscals superiors als previstos (que no neguen) puguin ser només conjunturals i acabar generant un dèficit excessiu (preocupant amb els tipus d’interès a l’alça) si s’utilitzen per a despeses estructurals o permanents.

El Governador del Banc d’Espanya, Hernández de Cos, veu necessari –perquè la pujada del gas i les matèries primeres ens empobreixen– un pacte de rendes que faci que només les pensions més baixes pugin amb tot l’IPC, cosa que contindria l’augment de la despesa. Sánchez li etziba a Feijóo (no al Banc d’Espanya) que seria violar l’acord de pensions que el PP va firmar. I sense un ampli pacte polític, la idea és electoralment impossible perquè Sánchez seria cosit a trets i Feijóo enterrat. Però el Banc d’Espanya apunta un problema seriós. Una inflació d’un 8,9% (ara més alta a la UE, tot i que Feijóo ho ignori) obliga a repensar-ho tot.

Les crítiques de Cristina Herrero, la presidenta de l’Airef, són més àcides. Assegura que «els pressupostos tenen serioses deficiències en les seves previsions de despeses i ingressos que fa que neixin viciats i els restin eficàcia com a instrument de política econòmica». Afegeix –compte perquè Brussel·les ho tindrà en compte– que a l’Airef li va costar molt avalar el 2,1% de creixement com a base dels pressupostos. I creu que, tot i que els ingressos seran encara superiors als que preveu Calviño, els pressupostos no tenen en compte la despesa extra de la pròrroga de les mesures contra la crisi que el Govern (Sánchez presumeix) farà el 2023.

Notícies relacionades

Calviño avisa la banca que vol un «catàleg de mesures» per als hipotecats en conflictes

El CIS dona un suspens general del Govern de Sánchez: cap ministre aprova

Si unim la picabaralla Sánchez-Feijóo a les crítiques (opinables) del Banc d’Espanya i de l’Airef podem concloure que la gran polarització política ho enverina tot i portem un camí perillós. A curt, tot dependrà de si Sánchez disciplina Podem i aconsegueix pactar els pressupostos amb ERC, el PNB i Bildu (el segon partit basc que té allà més percentatge de vot que Cs a Espanya). 

Atents doncs al Parlament les pròximes setmanes. Però més enllà de la majoria per als pressupostos, el que autènticament importa és el que succeeixi en l’economia i l’ocupació els dos pròxims anys. I sembla que a Espanya li falta una mica del seny català, que Catalunya potser fa ja anys que va perdre.