Antonio Cañizares, el flagell dels infidels penja el fuet | Llimona & vinagre, per Pilar Garcés

Cañizares ha servir d’inspiració als qui fan gala de la lluita contra el políticament correcte a base de diatribes, insolidaritat i nostàlgia. Els sense complexos del costat fosc sempre han tingut qui els resi. S’ha de reconèixer, tanmateix, que els seus inflamats i poc caritatius sermons han quedat molt superats per la impúdica exhibició de disbarats grollers de la ultradreta, a la qual va tenir valor de defensar quan feia els seus primers passos. «Vox no és ultradreta, és un partit de dretes i constitucional», va beneir a la seva entrada al Parlament andalús. Es va demostrar visionari ja que, en efecte, ara recolzen governs i sumen els seus vots als dels altres partits, si es vol frenar una comissió d’investigació al Congrés.

Els seus líders, i els milers de comptes que a les xarxes socials els aclamen, deixen anar les barbaritats més grans contra les dones, els homosexuals o els immigrants i ja no es produeixen els escàndols successius que sí que generaven els parlaments del prelat. Quan, en una conferència el 2015, va qüestionar si en «aquesta invasió d’immigrants i refugiats hi havia gat amagat» i va afegir: «¿Com quedarà Europa d’aquí uns anys, amb la que ve ara? No es pot jugar amb la història ni amb la identitat dels pobles». Quan en el sermó del Corpus del 2016 va cridar a desobeir lleis «injustes», basades segons el seu parer en «la ideologia més insidiosa i destructora de la humanitat de tota la història, que és la ideologia de gènere». Quan aquell mateix any denunciava des del púlpit l’«escalada contra la família cristiana» de «dirigents polítics, l’imperi gai i certes ideologies feministes».

Notícies relacionades

Cañizares: «L’Església espanyola és la que més ha fet contra els abusos a menors i és un exemple»

Testosterona antiprocés

El temps no l’ha temperat. Fa unes setmanes qualificava d’«intolerables» les paraules de la ministra Irene Montero sobre la necessitat de fer educació sexual a les escoles, proposta que activava les alarmes de Cañizares, crític perquè «en el tema de la sexualitat estan passant coses molt greus». Ell apostava per «propiciar estudis aprofundits en educació de la sexualitat integrats a la veritat de l’home». La veritat de l’home versus l’educació de nens i nenes: dos eres geològiques en plena convivència. Ho deia en l’obertura del curs a la Universitat Catòlica de València, i al poc temps els alumnes del col·legi major Elías Ahuja de Madrid, amb els seus grollers càntics masclistes des de les finestres, s’encarregaven de deixar-lo en evidència.

«M’he gastat i desgastat per l’Església». Així resumia Antonio Cañizares la brillant carrera que el va portar a ser bisbe d’Àvila, arquebisbe de Granada, Toledo i València, cardenal i membre de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, entre altres molts càrrecs als quals va ser promogut des de Roma, a més de professor universitari i escriptor. Pot ser que la seva qualitat d’oposició permanent per als governs d’esquerra i els moviments en favor de la igualtat enfosquís altres facetes dels seus mandats, com la d’activar la venda de béns eclesiàstics per impulsar obra social contra la pobresa, especialment després de la crisi del coronavirus. D’aquell temps en queda una altra perla seva, referida a l’«experimentació amb fetus» per crear les vacunes de la covid, «el dimoni existeix en plena pandèmia», que va haver d’afanyar-se a matisar. «He volgut sempre dir la veritat, de vegades no els ha agradat, però sempre la veritat, a temps i a deshora», va acabar en el seu comiat una setmana enrere. Expliquen que, amb la seva marxa, es tanca una etapa sencera de l’Església espanyola, tot i que segur que el flagell dels heretges només passa a la rereguarda.