Sembla una tonteria | Article de Juan Tallón Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Quedar-se a mitges

Conèixer les coses només per la meitat és una constant en la vida. T’hi acostumes, però no t’hi acomodes

1
Es llegeix en minuts
Quedar-se a mitges

EFE / (Efe)

En una breu entrada dels ‘Diarios y cuadernos’ de Patricia Highsmith, corresponent al 9 de març del 1942, l’escriptora recull una insignificant, però tot i així enigmàtica anotació: «M’he inscrit a l’Albirament d’avions. Dona classe un jove afable. És bastant important i molt intel·ligent». No aprofundeix més en el tema, almenys per ara; em queda molt llibre per llegir. Per això fa dos dies que em pregunto pel curs d’Albirament d’avions. Tot i que intento suposar en què consisteix concretament, el resultat és insatisfactori. 

Notícies relacionades

Conèixer les coses només per la meitat és una constant en la vida. T’hi acostumes, però no t’hi acomodes. Quedar-se a mitges en el coneixement d’una cosa sempre resulta empobridor i incòmode. Quan passa, i passa tota l’estona, sents que el dia aviat coixeja, o deixa de fluir, de manera que cada poc et veus atrapat en la contrarietat del misteri. Travesses una penosa espera fins que a la fi aconsegueixes oblidar-ho i que et sigui igual no saber. 

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Em va passar diumenge. Vam trucar a un restaurant per trucar. Passaven de dos quarts d’una i, francament, crèiem que no seria possible aconseguir taula a aquelles hores. Teníem, de fet, una llista de tres llocs en els quals intentar-ho. Qualsevol cosa abans que menjar a casa. Potser el diumenge no tingués ja solució, però posar-nos a cuinar ens va semblar, de sobte, l’error de l’any. Després de cinc tons, vaig dir: «Aquests no l’agafen». Enfadat per ser un nefast organitzador de plans, buscava el número del següent restaurant quan van despenjar. Era l’amo. Conec aquesta veu antipàtica. Estranyament, va sonar amable. El més estrany és que va dir que hi havia taula. Quan hi vam arribar, i ens vam asseure, ens va continuar atenent ell. «Avui anirà tot una mica lent, ho sento. No tinc cambrer. Acabo de fer-lo fora», ens va dir. «¿Però ara?», va deixar escapar la seva sorpresa la meva dona. «Sí, fa una estona, quan ha arribat», va respondre l’home sense donar detalls. No vam ser capaços de preguntar per què l’havia acomiadat i bé que ho vam lamentar, perquè fins i tot avui vivim neguitejats pel misteri de què devia passar.