Rússia, en mans de la Xina

La Unió Soviètica i la Xina, els dos grans paradisos comunistes, van tenir inicialment una relació tan conflictiva que va desembocar en el conflicte del riu Ussuri el 1969. Després, ja amb Rússia, la cosa va millorar sobre la base d’una comuna ideologia totalitària, complementarietat econòmica i interessos polítics compartits. Rússia és des del 2016 el principal subministrador de la Xina de gas, petroli i armament, mentre que la Xina té avui la tecnologia punta que Moscou necessita. I també els uneix considerar els EUA com una potència en decadència que els impedeix ocupar el lloc que tots dos pensen que els correspon al món pel seu pes econòmic i per la seva influència política. I que a sobre no para de posar-los el dit a l’ull –amb molta raó– per qüestions de drets humans.

Ara, la invasió d’Ucraïna ha separat encara més Rússia d’Occident, que li imposa dures sancions, i això l’ha obligat a acostar-se a Pequín. Entre l’annexió de Crimea el 2014 i avui, la participació xinesa al mercat rus ha passat del 10% al 18%, i des de la invasió d’Ucraïna al febrer, el comerç bilateral ha fet una pujada del 48%, malgrat els problemes de Rússia i del relatiu estancament de l’economia del gegant asiàtic, que només creixerà un 2,8% aquest any.

La Xina diu que la seva relació amb Rússia no és una aliança, sinó una «associació estratègica multidimensional de coordinació» –¡déu-n’hi-do! – que Dmitri Trevin sintetitza en «mai l’un contra l’altre, mai l’un sempre amb l’altre», però no amaga que no està còmoda amb la invasió d’Ucraïna perquè ha violat principis que valora molt, com la integritat territorial, el respecte de la sobirania nacional i la no ingerència en els assumptes interns, cosa que resulta comprensible si un pensa en Xinjiang, el Tibet i Hong Kong. Per això Pequín no ha reconegut l’annexió de Crimea o la més recent de les quatre províncies de Donetsk, Lugansk, Kherson i Zaporíjia. Però no pot deixar de recolzar Rússia perquè no vol el col·lapse del seu règim i perquè necessita el seu suport en la seva eventual futura confrontació amb els Estats Units, que ningú no descarta. També vol la seva energia. A la Xina li convé una Rússia hostil a Occident perquè això l’empenyerà encara més als seus braços i al seu objectiu d’arribar en un futur no gaire llunyà fins al 50% del mercat rus, ser la seva font de tecnologia punta i convertir el ‘renminbi’ en moneda de reserva davant del dòlar o l’euro. Per no parlar del seu suport en les instàncies internacionals quan es tractin qüestions de drets humans, o de les seves ambicions al mar del Sud de la Xina. També vol allunyar Moscou de l’Índia i el Vietnam, que són països amb els quals Pequín manté contenciosos oberts. Per això, Xi no escolta quan li demanem que intervingui per aturar la invasió: perquè no li interessa, perquè no té experiència en mediacions, i perquè sap que no canviarà Putin i que les seves eventuals crítiques a Moscou tampoc ajudaran a millorar les seves relacions amb Washington.

Notícies relacionades

La UE acorda més sancions a Rússia, amb compromís de limitar el preu del petroli

Naturgy: no tots els fons són iguals

El que no és tan clar és que aquest acostament també interessi a Moscou perquè li fa perdre llibertat i capacitat de maniobra internacional, perquè de germà gran en la relació bilateral passa a ser-ne el soci subordinat, perquè veu amb aprensió el futur dels seus immensos territoris siberians amb escassa demografia davant d’una Xina superpoblada (1.400 milions contra 140), i perquè tots dos competeixen per la influència dominant a Mongòlia i en les repúbliques exsoviètiques de l’Àsia central, riques en energia i on les ingents inversions associades a la ruta de la seda inclinen la balança a favor de Pequín.

Tampoc ens interessa a nosaltres aquest acostament entre dues potències que no comparteixen els nostres valors democràtics i liberals i que volen acabar amb les normes que han regit el món des de 1945, com acaba d’afirmar Putin a l’annexionar-se el 15% d’Ucraïna. Però no s’hi pot fer res.