Política i pressupostos

El pressupost es recolza en un optimista quadro macroeconòmic. Després d’un 4,4% de creixement el 2022 (encara per veure), es preveu un 2,1% el 2023 gràcies a un fort impuls de la inversió (9,5%), en part pels fons europeus. Cert que Calviño ha rebaixat l’augment del PIB del 2,7% al 2,1%, però aquest creixement, del qual depèn la forta pujada prevista de la recaptació, és només una previsió. L’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal creu que el PIB ja pot haver caigut a l’estiu i a Alemanya els instituts econòmics preveuen un creixement molt lleu, però admeten que, si les coses es compliquen, el PIB pot desplomar-se fins a un 7,5%.

Espanya està menys exposada a problemes de subministrament de gas, però si Alemanya entrés en recessió la previsió de Sánchez i Calviño saltaria pels aires. El Govern no es vol posar –lògic– en hipòtesis de catàstrofe, però tampoc és raonable que els seus comptes cavalquin sobre un arriscat optimisme. I en un context de gran incertesa, el total de la despesa pública peca d’excessiu. I algunes mesures que, cert, compleixen promeses reiterades, com l’augment de les pensions amb l’IPC, podrien encoratjar una espiral preus-salaris, res convenient amb la inflació desbocada.

Pedro Sánchez creu que l’aprovació d’aquests pressupostos ‘socials’ –pendents encara de negociació amb ERC i altres grups– mostraran estabilitat i tindran premi polític. Però les contínues querelles amb Podem –i els socis parlamentaris– ja han desvalorat aquest premi. I a més la inflació, en el 9% anual, actua com un càstig que a més perjudica més els més febles i resta efectivitat a moltes mesures socials.

Potser per això les enquestes assenyalen que el PP avançaria el PSOE (tot i que quedaria lluny de la majoria absoluta) si ara se celebressin eleccions. I el remei pot no estar ni en les grans promeses ni en el gir a l’esquerra o a apujar impostos als més rics, que poden acabar en poca cosa si la inflació no es conté. L’última enquesta, la de 40 dB per a ‘El País’, indica que moltes mesures anunciades pel Govern tenen ampli suport (reducció del preu del transport públic o impost a les elèctriques), però que el PP avantatja el PSOE en tres punts (29,4% a 26,3%). ¿Per què? El PP té més fidelitat de vot, hereta molts electors de Ciutadans, mossega entre els de Vox... i també es fa amb un 7,5% de votants socialistes del 2019.

Sánchez té un problema de desmobilització de l’esquerra per les lluites internes en la coalició. La discutible llei de vivenda, pactada fa un any, encara no ha anat al Parlament per aquestes dissensions. Però també se li escapen vots pel centre. Davant moments tan excepcionals, com la pandèmia o la guerra d’Ucraïna, el Govern no acaba d’assumir que alguna aproximació entre els dos grans partits és convenient i fins i tot necessària. 

Notícies relacionades

Enquesta eleccions generals Espanya: L’efecte Andalusia impulsa Feijóo, frena Vox i enfonsa el PSOE

La llei de vivenda tensa per tercer any consecutiu els Pressupostos

Cert, el PP de Casado va voler utilitzar la pandèmia per enderrocar Sánchez i el de Feijóo –incomprensiblement– tampoc ha complert l’obligació constitucional de renovar el Consell del Poder Judicial, que porta anys de retard. No tota la culpa –ni de lluny– és del Govern. Però Sánchez s’ha deixat anar per la política del front contra front que genera gran crispació, quan la política europea –com el president veu cada dia a Brussel·les– reposa en laboriosos pactes entre conservadors i socialdemòcrates. 

I mentre Feijóo pot permetre’s la queixa que Sánchez no l’informa d’assumptes d’Estat –sense trobades que ho desmenteixin– el president arrossega una càrrega. I aquesta assignatura pendent –mostrar clar rebuig del frontisme– potser compta més que uns pressupostos que prometen molt, però depenen d’una conjuntura molt volàtil.