Abans crèiem que...

Abans crèiem que les guerres d’expansió colonial eren una cosa pròpia del segle XIX, i vam oblidar que Rússia no ha descolonitzat l’imperi que van forjar els tsars a Sibèria i al Caucas. L’URSS ha desaparegut i els països bàltics han recuperat la llibertat però Txetxènia, Ingúixia i el Daguestan, per posar tres exemples, no els han deixat.

Abans crèiem que aquestes coses no podien passar al civilitzat Vell Continent i amb vergonyants reflexos racistes pensàvem que potser a l’Àfrica podrien encara fer-se aquestes barbaritats, i vam oblidar convenientment que fa 30 anys Iugoslàvia va saltar pels aires i serbis, bosnians i croats es van posar a competir en matances amb els hutus i els tutsis. I alhora. 

Abans crèiem que Ucraïna no resistiria i que els soldats russos entrarien a Kíiv per instal·lar-hi un Govern titella com el de Bielorússia. Ens vam tornar a equivocar. Ucraïna va aguantar, Zelenski no va abandonar el seu lloc i els occidentals li hem donat l’ajuda que la seva heroica resistència demanava.

Abans crèiem que els ucraïnesos no podrien amb els russos i són aquests els que han hagut de rebaixar les ambicions quan no han sortit amb la cua entre les cames. I ara Putin ha de decretar una mobilització parcial que topa amb forta resistència domèstica.

Abans crèiem que la gent fuig quan algú envaeix el seu país i resulta que els russos fugen quan són ells els invasors. 

Abans crèiem que tothom condemnaria la invasió d’un país pacífic pel seu poderós veí. Els occidentals ho hem fet però la majoria de l’Àfrica, l’Àsia i l’Amèrica Llatina mira cap a una altra banda fins al punt que Biden va voler excloure Putin de la pròxima reunió del G-20 i es va trobar sense els vots necessaris per aconseguir-ho. Creuen que és una baralla entre europeus que no els concerneix directament i no volen enemistar-se amb un país poderós, potència nuclear, amb dret de veto en el Consell de Seguretat i que en el passat va ajudar en les lluites d’alliberament colonial. Que els ven armes i que els regalava vacunes contra la covid quan els occidentals les acaparàvem.

Abans crèiem que les sancions sotmetrien Rússia i resulta que gairebé les notem més nosaltres, que com diu el ministre rus de Defensa tenim molta menys capacitat d’aguant que els seus soferts compatriotes.

Abans crèiem que l’economia russa s’enfonsaria i tot i que en un primer moment el ruble es va esfondrar un 30% i es va haver de tancar temporalment el mercat de valors, després ha aixecat el cap. Putin no sap d’economia però l’ha deixat en mans dels qui sí que en saben, el ruble s’ha recuperat i la inflació no és gaire pitjor que entre nosaltres. I si venen menys gas i petroli, ho fan a preus més alts. Tampoc l’atur se n’ha ressentit com s’esperava. El que sí que els afectarà a mitjà termini serà la falta de recanvis, en especial per a la indústria energètica. 

Abans crèiem en l’«autonomia estratègica» d’Europa davant els EUA, per si tornava Trump o algú semblant i ens tornava a deixar a la intempèrie en defensa. Avui aquest debat ha desaparegut perquè en moments de crisi l’OTAN (amb els EUA dins) és l’única que ofereix veritable seguretat i per això Suècia i Finlàndia han abandonat la neutralitat i han trucat a la seva porta. Pura por. Ara l’«autonomia estratègica» que necessitem no és contra els Estats Units, sinó contra la nostra intolerable dependència energètica de Rússia.

Abans crèiem que l’estratègia nord-americana era ajudar Ucraïna i ara veiem que també busca debilitar Rússia (Austin ‘dixit’), provar noves armes i vendre gas a preu d’or als europeus. I això anuncia una guerra llarga que es lliura en quatre fronts: militar, econòmic, polític i humanitari i en què totes les espases estan en alt.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Abans crèiem que Rússia no utilitzaria el seu arsenal nuclear. Avui no m’atreveixo a opinar sobre si el farà servir per defensar el tros d’Ucraïna (15%) que acaba d’incorporar amb referèndums fraudulents.

I és que això fa mala pinta i ja no podem fiar-nos del que ens diu la raó.