Comunicat de danys després de la Mercè

Les festes de la Mercè d’aquest any han quedat marcades pels disturbis de la matinada de dissabte a diumenge, amb un mort per apunyalament i actes de vandalisme i enfrontaments amb mig miler de joves després del concert de l’avinguda de Maria Cristina. L’oposició ha posat aquests successos com a exemple d’inseguretat i desgovern sota l’alcaldia d’Ada Colau, i l’alcaldessa ha qualificat, no ja les crítiques, sinó les informacions mateixes del que va passar, com una «difamació» contra la imatge de la ciutat i ha volgut desvincular el crim que va causar una víctima mortal de les festes. Una cosa que també va fer en primera instància el responsable de seguretat municipal, el regidor pel grup socialista Albert Batlle, fins que el seu cap de files, Jaume Collboni, va fer una crida a «no minimitzar» el que havia passat.

És cert que el clima general als carrers de Barcelona durant la Mercè va ser d’una tranquil·litat totalment allunyada de les interpretacions més desmesurades i els disturbis, molt més puntuals que els que es van produir l’any passat després d’uns quants dies de ‘botellon’ postpandèmic. Però el saqueig de botigues i el gravíssim fet de la pèrdua d’una vida són fets que han de ser analitzats tant com calgui, no esquivats perquè no enfosqueixin un balanç en general positiu.

En aquesta anàlisi no es pot perdre de vista que els actes de violència que van passar aquell dia no són un fet aïllat. Formen part d’una successió d’incidents que, des del final dels confinaments per la covid-19, s’han anat succeint amb més o menys intensitat en contextos d’oci nocturn, juvenil i en espais públics. Alguns estudis, com els que avui recull el diari, caracteritzen un increment de l’agressivitat, irritabilitat i falta de control que s’ha instal·lat en alguns grups d’edat com a part dels danys que les circumstàncies de la pandèmia han deixat en la salut mental individual i la convivència col·lectiva. Amb brots de violència a flor de pell, i dirigits en ocasions, de manera insòlita fins al moment, cap a forces de seguretat o fins i tot personal de la neteja. No és aquest un problema específic de Barcelona (aquell mateix cap de setmana, per exemple, es produïa un apunyalament amb motivació racista a les festes majors de Santa Coloma de Farners), però sí que és un problema també de Barcelona. Les solucions no s’han de buscar només en les polítiques de seguretat ciutadana, però també requereixen, i no de manera accessòria, una resposta policial. I segons el model de seguretat vigent, correspon en l’àmbit de la ciutat de Barcelona tant als Mossos d’Esquadra com a l’Ajuntament de Barcelona i el seu cos policial, la Guàrdia Urbana.

De vegades fa la impressió que la Conselleria d’Interior es posa de perfil quant a les seves responsabilitats a la capital catalana, i a l’ajuntament ja li va bé emfatitzar el seu protagonisme, fins que això li resulta incòmode. Però les responsabilitats existeixen. Divendres mateix, davant l’assalt als accessos del camp de l’Espanyol durant el partit Marroc-Perú, els Mossos hi van aparèixer tard, amb l’argument que faltaven efectius pel desplegament per a la Mercè. Dissabte va fallar la intervenció de Mossos i Guàrdia Urbana a Sants i l’endemà es va anunciar un reforçament del dispositiu que no tenia per què haver sigut menys intens el dia anterior. És lícit preguntar-se, a més de sobre les causes profundes de tanta tensió en alguns col·lectius, sobre si hi va haver errors en el dispositiu de seguretat plantejat. I fer-se-les als qui han de garantir que no sigui així.