Article d’Imma Sust Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Santa Eulàlia plora de riure
A la Mercè li falta una mica de màgia. Vol ser tan perfecta que no flueix com ho hauria de fer
Jo, que sempre he tingut predilecció pels febles, que m’agraden els sopars de poca gent i que, si vaig a un concert o al teatre, prefereixo que sigui en una sala petita, em costa empatitzar amb la festa major de la meva ciutat. Barcelona. No soc gaire de sortir de festa, però m’agraden les festes majors dels barris. La meva favorita, la festa major de Gràcia. Fins i tot vaig tenir l’honor de ser-ne la pregonera en l’edició 199. Pell de gallina i una emoció difícil d’explicar. Organitzo cada any les meves vacances per poder ser a Gràcia del 14 al 21 d’agost. Això és sagrat. Després venen les de Sants. Més alternatives, però molt autèntiques. El mes sencer s’omple de festes, a Barcelona i a tot Catalunya. La festa major de Vilafranca, la de Manresa, la de Mieres, Amposta, Vilassar, Monells, i un llarg etc. I quan sembla que per fi ja podem descansar, quan ja se’ns ha passat la ressaca i hem guardat tots els gots de plàstic que no tornem perquè ens fa il·lusió col·leccionar, llavors és quan apareix la més gran de totes les festes: ¡La festa major de la Mercè! Que és com la mare de totes les altres. La que té els millors concerts, els gegants més enormes, el correfoc més llarg, el cartell més discutit i el pregó més important. Però no em negaran que li falta una mica de màgia.
Entretots
Vol ser tan perfecta que no flueix com ho hauria de fer. Almenys així ho sento jo. Per acabar-ho d’adobar, cada any plou a bots i barrals. Diu la llegenda que és santa Eulàlia, la primera patrona de la ciutat, que plora de ràbia, d’enveja o de pena. Qui sap. Una altra festivitat que m’agrada molt és la festa major d’hivern, precisament la de Santa Eulàlia. Igual m’agrada perquè a l’hivern no estem tan saturats de festes o perquè, com us he dit al principi, tinc predilecció pels febles. Tot i que la veritat és que Eulàlia ho va ser tot menys feble. Torturada de manera molt violenta, crucificada i cremada amb només 13 anys per plantar cara al senyor que manava llavors. Va aguantar com una valenta fins a morir, i anys més tard va ser canonitzada. Valenta, reivindicativa, justiciera i solidària. ¿Què va fer la Mercè per robar-li el lloc? Doncs absolutament res. Els que van resar per la seva verge diuen que va parar una plaga de llagostes que assolava la ciutat i la van fer patrona com a agraïment, al respondre a les seves pregàries. Molt menys romàntic i tremendament injust, però així va ser com li va arrabassar el tron a la pobra Eulàlia. Però la festa de la Mercè ens deixa sempre amb molt bon sabor de boca. L’últim dia ens ofereix els focs artificials. Aquests que mai van a ritme de la música. Però és igual, perquè no els veiem per la tele ni anem a Montjuïc. Ens reunim amb les amigues, a la teulada de Gràcia de l’escriptora i amiga Anna Manso i fem les paus amb la Mercè, desitjant que santa Eulàlia estigui amb ella, veient-ho tot des de l’altra punta de l’univers i rient a cor què vols. Potser la pluja és això. Llàgrimes de riure. ¡Tant de bo!
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
