610,8 km Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
¿Impostos? ¿Per a què?
Només falta pagar impostos per respirar. Paguem impostos directes i indirectes. Ho fem els empleats per compte d’altri, els autònoms i les empreses. Cada vegada que un ciutadà d’aquest país, independentment de l’edat o del nivell d’ingressos, consumeix un producte o un servei, obre l’aixeta de l’aigua o encén un interruptor de la llum, una part d’aquest cost serveix per generar ingressos per a l’Estat. Els propietaris d’una vivenda paguen des de l’impost de béns immobles fins a les taxes de recollides d’escombraries. Són impostos locals, autonòmics i estatals. Cada país modula lliurement com es realitza aquest pagament d’impostos en tots els nivells. Les polítiques impositives generades pels governs han sigut causa de revolucions i guerres de la independència, com en el cas dels EUA. Els impostos serveixen per marcar línies ideològiques i debats barrocs entre economistes que han marcat èpoques. ¿Fins a quin punt desincentiva el creixement, la innovació i el progrés d’una societat un excés d’impostos? ¿Quin és el nivell d’impostos necessari en un país per reduir la desigualtat i afavorir un millor Estat del benestar? El debat és interminable.
Amb els impostos hi ha comparacions insuportables. Que Espanya juntament amb dos dels països més rics del planeta (Suïssa i Noruega, que no formen part de la Unió Europea) siguin els únics països en què es paga l’impost del patrimoni (salvi’s Madrid i, ara, Andalusia) és insostenible. Per testimonial que sigui, és castigar l’estalvi i la inversió de tota una vida pel que ja s’ha pagat. Duplicitats injustes. ¿Per què cal pagar un impost sobre successions i donacions, també testimonial a Europa? A Espanya, aquest impost, com el de patrimoni, està delegat a les autonomies. Els hereus a Astúries, València i Aragó són els que paguen més d’Espanya. A Andalusia, Cantàbria i Galícia, els hereus poden respirar tranquils.
Notícies relacionadesA Espanya el sistema impositiu no arriba, afortunadament, a l’embolic que suposen països descentralitzats com els Estats Units, on hi ha autèntics paradisos fiscals al territori. Combinar certa homogeneïtat fiscal amb una sana competència tampoc és dolent. Tant a nivell local com autonòmic. Permet adequar estratègies i polítiques econòmiques. Per exemple, si Extremadura i Castella-la Manxa volen convertir-se en paradisos d’energia solar, és raonable que vulguin incentivar fiscalment aquestes inversions. Si hi ha comunitats que abaixen impostos del tram autonòmic, com Madrid, que tenen per objectiu atraure talent i persones amb nivell adquisitiu alt perquè saben que generen riquesa i ocupació, és una opció igual de vàlida. Si, per contra, hi ha comunitats on el seu Govern vol convèncer els seus habitants que pagar molts impostos els permetrà viure més feliços, segurs, sans i educats que en altres, benvingudes siguin les propostes. Que siguin els ciutadans els que decideixin quin govern prefereixen. Això és la democràcia. Els noruecs, per exemple, semblen encantats de ser habitants d’un dels països que més impostos paguen del món a canvi que el seu país tingui el fons sobirà més important del planeta i de disposar d’una assegurança de vida des del bressol fins a la tomba.
El debat sobre com i qui ha de pagar els impostos és sempre necessari. Tal com ho és el debat sobre en què es gasten els diners les administracions. Sense acritud i amb responsabilitat.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
