Article de Jordi Mercader Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

El desert amenaça els independentistes

L’aspiració d’obtenir la majoria social ha quedat a mig camí, així que hauran d’enterrar el mantra d’una independència de materialització inevitable i imminent

2
Es llegeix en minuts
Manifestacion de la Diada en la avenida del Paral·lel de Barcelona

Manifestacion de la Diada en la avenida del Paral·lel de Barcelona / Manu Mitru

Els números no enganyen i aquests diuen que l’independentisme ha fracassat en el seu propòsit d’ampliar la base social. El fracàs, certificat en la recent celebració de la seva festa anual, ha de ser atribuïble als molts errors comesos pels seus dirigents, els seus partits i les seves entitats mobilitzadores. I també, clar, a la dificultat objectiva de pretendre convèncer els incrèduls i els partidaris d’altres models institucionals perquè abracin una idea que divideix el país i que s’ha anat expressant des de la pura desqualificació dels no afectes. Primer va ser aquell «no és demòcrata qui no vol el referèndum»; després va arribar el «no és demòcrata qui no s’enfronta a l’Estat en solidaritat amb els independentistes judicialitzats» i, finalment, «el bon català només pot ser independentista». 

Aquest despropòsit en el màrqueting ajuda a entendre que l’aspiració d’obtenir la majoria social hagi quedat a mig camí. Una evidència que, sumada a la deserció per frustració d’alguns que es van creure aquests eslògans, dona com a resultat el retrocés real de la causa, tot i que mantinguin prou força per guanyar eleccions autonòmiques. Els moments més feliços del sobiranisme es van viure molt abans de la tardor negra del 2017 i això ja hauria de suposar un missatge per als seus dirigents. Des de l’1-O al matí, l’agent de sostenibilitat essencial del secessionisme ha sigut l’Estat, gràcies a l’afany d’alguns jutges enervats i un grapat de policies d’opereta. Tanmateix, ni aquest factor ni l’esperança cega en una justícia europea incerta han pogut evitar la travessia del desert, guanyada a pols, certament.

Aquest desert teòric els oferirà una bona oportunitat per enterrar el mantra d’una independència de materialització inevitable i imminent, com es va proclamar alegrement, i per tancar una etapa sense lideratge, però plena de dirigents aventurers, catequistes, somniadors o simples funcionaris de partit. Tot aquest cúmul de problemes no es resolen amb apel·lacions a la unitat. La unitat que han intentat exhibir de tant en tant i la que poguessin assolir a curt termini per superar l’actual crisi s’ha revelat sempre com a artificiosa, un eslògan instrumental per salvar els mobles parlamentaris. Les discrepàncies dels dos plans vigents, d’ingenuïtat semblant –la independència arribarà per la negociació amb l’Estat o la independència arribarà el dia que vulguem–, indiquen amb claredat que no poden fer camí conjunt. 

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

Naturalment, no és el mateix fer front a les penúries emocionals i materials de la travessia del desert des de la comoditat dels despatxos del Govern que a la intempèrie de tot benefici institucional. No obstant, sent la divisió entre ells tan profunda, i sembla que tan insuperable amb els actuals protagonistes, no els quedarà més remei que fer-se forts en les seves respectives faccions, intentant guanyar en el si de cadascuna d’elles la cohesió imprescindible per superar l’etapa amb alguna garantia.

Caldrà veure com evolucionen aquests vells i increïbles plans, sense descartar que durant la travessia apareguin nous grups de sobiranistes amb formulacions pròpies. Malgrat tot, el projecte de la secessió continua sent màgic per a un bon nombre de catalans, però aquests hauran d’assumir l’exigència de conviure per molt temps amb altres catalans que discrepen de la necessitat o la viabilitat de la independència i que cada dia en són més, segons els sondejos.