Intercanvi de cops a Ucraïna

Superats els 200 dies de guerra, l’Exèrcit d’Ucraïna ha provocat un veritable punt d’inflexió en el desenvolupament del conflicte al recuperar 3.000 quilòmetres quadrats a la regió de Khàrkiv i en menor mesura a l’àrea de Kherson. Tot i que Rússia ha presentat inútilment el replegament dels seus efectius com un moviment destinat a concentrar recursos a Donetsk i a la ruta de Mariúpol, l’ofensiva ucraïnesa ha posat en fuga l’Exèrcit rus de les seves posicions al front gràcies a la utiltizació de material d’última generació enviada pels socis de l’OTAN, una derrota encara més rotunda que el replegament rus a diversos fronts després del seu fracàs a Kíiv. A l’error de càlcul inicial de Vladímir Putin s’afegeixen a l’hora de repartir culpes la desastrosa planificació de la guerra per part dels generals russos i les deficiències que els combats han mostrat en la logística, organització i qualitat de l’armament d’un Exèrcit minat per la corrupció.

El que és absolutament segur és que ni el més pessimista dels generals va témer una contraofensiva com aquesta. Els plans inicials eren un revival de Budapest el 1956 o Praga el 1968; un passeig militar fins a Kíiv, el desmantellament del règim ucraïnès i la proclamació d’un Govern titella. Després, l’ocupació de l’est i el sud d’Ucraïna fins a Odessa. Ningú va pensar al Kremlin que pogués haver-hi una prolongada situació d’estancament als fronts ni un contraatac efectiu d’Ucraïna. I ningú va entreveure tampoc l’abast i l’efectivitat que tindria la reacció occidental per auxiliar Ucraïna tal com s’ha produït.

El que ara cal veure és si aquest canvi al front propicia a la llarga l’obertura de negociacions entre els contendents, encara que sigui mitjançant potència interposada, o passa justament el contrari i la intensificació dels combats per a l’explotació de l’èxit, per part d’Ucraïna, i per recuperar el terreny perdut, per part de Rússia, porten a una nova versió de la guerra del pèndol, amb avenços i retrocessos extremadament costosos en vides i béns però insuficients per decantar la sort del conflicte. Que el ministre d’Afers Exteriors rus, Serguei Lavrov, no hagi descartat la via negociadora, amb totes les cauteles a què obliga la situació, és un primer indici que alguna cosa pot moure’s; el comportament desafiador de Putin durant les maniobres militars celebrades a l’extrem oriental de Sibèria indueix a pensar el contrari. Tampoc sembla que es pugui comptar per decantar el conflicte ni amb una intensificació de la implicació en la guerra de l’OTAN i la UE, fins a aparèixer a ulls de Putin com a bel·ligerants directes en la contesa, ni que s’escampi el descontentament a la rereguarda o les files russes.

En l’estratègia del Kremlin per trencar la unitat dels aliats d’Ucraïna continua sent fonamental provocar el màxim dany possible a les seves economies, ja que l’entorn de Putin està convençut que en règims deliberatius com els europeus, amb un pes específic molt important de l’opinió pública, les estretors que es preveuen per a l’hivern vinent fracturaran la UE. Però és un fet que els danys que ha d’afrontar l’economia russa, per no parlar dels revessos del seu Exèrcit, són així mateix enormes, tot i que Moscou ho negui, i no és casual que alguns oligarques comencin a témer per la sort dels seus negocis. Putin pot presumir en públic que les sancions occidentals no han danyat substancialment el PIB del país, però totes les estimacions apunten justament al contrari.