La reina que mantenia unit el regne

La mort d’Isabel II, reina d’Anglaterra, constitueix per molts motius un esdeveniment històric. Ho és, sens dubte, mirant la seva trajectòria, marcada per la longevitat excepcional de qui ha viscut gairebé un segle i ha regnat durant gairebé setanta anys. Però ho és, també, contemplant el present i el futur del Regne Unit, perquè Isabel II desapareix en un moment en què el seu regne viu un dels moments més difícils de la seva història recent des de la caiguda de l’Imperi britànic. Per molt que la britànica sigui el paradigma de les monarquies constitucionals i, en conseqüència, el paper del monarca sigui el de mantenir la neutralitat política, hi ha una lògica preocupació per saber si el successor, el rei Carles III, serà capaç de mantenir aquestes virtuts en què ella tant va destacar. La reina va ser coronada quan el seu país, i la mateixa Corona, també vivien moments d’inquietud, amb un Regne Unit sacsejat per la pèrdua de l’imperi, però el país estava profundament unit pel seu destacat paper en la guerra contra l’Alemanya nazi i començava una nova i prometedora etapa, amb un lloc destacat entre les nacions europees i un lloc al Consell de Seguretat. Carles de Gal·les serà coronat en circumstàncies molt diferents. Amb un país profundament dividit i que viu una profunda crisi econòmica i social després de la sortida de la Unió Europea i en què la construcció de la figura simbòlica del monarca ha de començar des de zero.

El nou rei no té entre les seves atribucions entremetre’s en els problemes que afligeixen el Regne Unit, però haurà de tenir en compte que la seva mare, mantenint sempre una equanimitat exquisida, va saber proporcionar als britànics la confiança i el sentit de pertinença que tot poble necessita, sobretot, en moments d’adversitat. L’última imatge de la reina, rebent, en estat d’extrema fragilitat, Liz Truss al palau de Balmoral, reflecteix la complexitat del moment en què la monarquia britànica aborda la transició. Dels setze candidats a la direcció del Govern rebuts per la reina durant el seu mandat, Truss és probablement la que va acudir a la cita amb una debilitat política més gran, amb un Partit Conservador dividit i amb un país a les portes d’una recessió anguniosa. A Isabel II mai li va agradar el que va passar amb el referèndum del Brexit. No tant perquè tingués idees més o menys favorables a la permanència a la Unió Europea, una cosa que la seva cautela no ens permet saber, sinó perquè va percebre que el referèndum dividiria el país per la meitat.

En el balanç de les fortaleses d’Isabel II, que serà ardu de fer pels anys en què ha regnat, destaca la seva determinació en la defensa del país, que es va iniciar abans de la seva coronació, durant la Segona Guerra Mundial. El seu compromís en la defensa de Londres va quedar per sempre a la retina dels britànics i va ser decisiu per fer oblidar les vacil·lacions d’altres membres de la família reial. El balanç dels seus errors s’alimenta, fonamentalment, de com ha gestionat les tensions dinàstiques que va viure la mateixa família reial. El menyspreu que va mostrar inicialment al morir Lady Di va crear una fossa entre ella i una part de l’opinió pública britànica commoguda per la tràgica mort de l’anomenada ‘princesa del poble’ que va haver d’estroncar. Per sobre d’aquestes circumstàncies hi ha hagut sempre no només la capacitat d’exercir el seu paper d’acord a les característiques de tota monarquia parlamentària, sinó en la categoria i la dignitat amb què ha exercit el càrrec. Sense que se li puguin atribuir actuacions impròpies del càrrec que en taquin el llarguíssim mandat.