La relliscada Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Ana Blanco al menjador
Fa uns anys entrava accelerada en un bar de Plentzia corrent rere el meu fill que necessitava un lavabo quan vaig topar amb una cara coneguda. «Apa, què tal, com estàs, ¿tot bé?, me’n vaig corrents, que aquest no s’aguanta...», vaig deixar anar d’una tirada. La cara coneguda va posar tal gest de perplexitat que quan vaig poder processar-ho vaig tornar per identificar Ana Blanco, que feia un vi amb amics. «Jo, perdona, pensava que et coneixia. I et conec, però tu a mi no... No t’interrompo més», vaig explicar atropellada. «Tranquil·la», em va dir ella amb el somriure de circumstàncies d’«hem tingut un problema amb aquesta connexió, mirarem de recuperar-la de seguida» i va seguir amb les seves coses.
Com no l’hauria de considerar de la família, si ha il·luminat el saló de casa des que la tele anava amb un comandament de la mida d’un maó i no existien les plataformes que et desconcerten amb els seus productes peribles. El rostre de les notícies de la televisió pública les últimes tres dècades en diferents horaris i amb diferents companys ha decidit canviar de terç, afirmen que per decisió pròpia i cansament.
Ens costarà assimilar aquest canvi, als que som gent de costums. Desitjo sort a qui hagi de trobar relleu a la periodista de Bilbao que narrava l’actualitat sense cap afectació, amb les pauses justes, sense refilets, sempre al seu lloc, tan intel·ligible i tan professional. Una dona normal, a més, que s’ha fet gran al nostre ritme. Bé, els seus cabells han aguantat l’estrebada molt millor que els nostres. Aquest pentinat immutable després d’especials informatius ja llegendaris com el de les Torres Bessones, que va durar set hores de rigorós directe a base de sang freda i solvència donada la falta d’informació fiable al principi. O els espais electorals que sabia portar amb agilitat i temperància, demostrant ser alguna cosa més que un bust parlant.
La vaig notar una mica fastiguejada en els centenars de notícies econòmiques pèssimes i descoratjadores durant la crisi del 2008, o potser vaig projectar en els seus gestos que jo mateixa no les aguantava. Tampoc em va el dinamisme que s’ha imprès als programes informatius en els últims temps, amb els periodistes energètics fent braçades entre pantalles de realitat virtual.
Felip de Borbó es va enamorar de la presentadora del ‘Telediario’ de la nit, sort per a ell, que només va tenir ulls per a Letizia Ortiz i es va estalviar l’altra part del tàndem, l’infaust Alfredo Urdaci, un precursor de la manipulació sense complexos que la resta de la nació va patir sense anestèsia. A mi l’actual reina no em deia gran cosa fent les notícies, perquè em semblava que s’escoltava. Aquesta característica no l’ha perdut en la seva actual tasca, li agrada sentir-se, de manera que arriba més l’entonació que el missatge, si n’hi hagués.
Notícies relacionadesAna Blanco, per contra, ha prestat la seva veu neta i sense artificis a les coses que passen, deixant a l’espectador la responsabilitat de valorar l’interès del que li estan explicant. Per això ha sobreviscut a governs de tots els colors, i per això l’hem buscat a la franja corresponent, fidels a la seva discreció i a la seva absència de protagonisme. La seva marxa sobtada és una mala notícia per als espectadors, i encara pitjor per a una Televisió Espanyola que ha viscut temps millors de credibilitat i d’audiències.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
