Article de Joaquim Coll
Estiu del 22
Vivim l’estiu més llarg, calorós i sec des que es tenen registres. I el pitjor és que podria ser un dels més frescos de les pròximes dècades
Aquest no és un estiu com qualsevol altre, amb els seus dies de canícula i xàfecs. Aquest estiu, que en realitat va començar a principis de maig amb unes onades de calor intensa que s’han anat succeint fins avui, passarà a la memòria col·lectiva com l’estiu del canvi climàtic. O almenys, com l’estiu en què gran part del planeta va prendre plena consciència d’això. En el futur marcarem aquest any com un punt d’inflexió en la història de l’Antropocè. Aquest terme el va popularitzar el Nobel de química Paul Crutzen per designar una nova època geològica marcada per les repercussions en el clima i en la biodiversitat de l’acumulació de gasos amb efecte hivernacle i del consum excessiu dels recursos naturals per part de la humanitat. La sequera que afecta aquest estiu els rius i embassaments a l’hemisferi nord ha deixat al descobert restes megalítiques, campaments romans i barcos enfonsats. Als EUA no han aparegut restes arqueològiques, però sí una col·lecció de cadàvers en un llac a prop de Las Vegas, les morts dels quals s’atribueixen a l’acció de la màfia dels anys 70. I mentre uns mons oblidats o submergits tornen de manera espectral, l’Antropocè es carregarà la civilització tal com la coneixem.
Perquè el canvi climàtic és més que una amenaça. És un fet. Només que fins ara preferíem refugiar-nos en la idea que les alteracions serien graduals, que les aniríem escalant a poc a poc amb algun pic. L’Antropocè no neix de sobte, és una etapa de llarga durada. S’inicia fa dos segles amb la màquina de vapor, es posa en marxa amb la industrialització a mitjans del XIX, i experimenta un increment exponencial amb el ‘boom’ demogràfic, el consum d’energia i l’erosió de la biodiversitat arreu del món a partir dels anys 50. Confonem aquesta gran acceleració amb el progrés, quan el model era insostenible. Endinsar-nos ara en l’Antropocè suposa enfrontar-nos a moments de dramàtica ruptura. N’estem vivint un, amb l’estiu més llarg, calorós i sec des que es tenen registres. I el pitjor és que podria ser un dels més frescos de les pròximes dècades.
Entretots
Fins ara els governs parlaven de «mitigar» els efectes del canvi climàtic, com d’alguna cosa que a la fi resultaria lleu, potser per no alarmar-nos, quan l’escenari més probable produeix esgarrifances. A moltes parts del planeta, les poblacions hauran d’emigrar per sobreviure a les seves conseqüències. A Occident, la crisi no serà passatgera, com altres vegades per després tornar al mateix, sinó que ens obligarà a canviar radicalment la nostra manera de ser al món. Per desgràcia, res del que puguem fer canviarà el curt termini, però és a les nostres mans evitar el pitjor per a nosaltres i per als que ens succeeixin. L’estiu del 22 ens demostra com de fonamentades estaven les alertes que des de la cimera de Kyoto (1990) havien llançat la comunitat científica. Però de poc serveix lamentar-nos. Tampoc ser conscients de la catàstrofe que s’acosta ha de ser l’excusa per al derrotisme o la inacció.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
