El dilema dels visats i Rússia

Fa dues setmanes, el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, va reclamar a Occident un virtual tancament de fronteres amb Rússia, com un pas més en la imposició gradual de sancions per l’agressió militar contra el seu país. Els governs de la UE tenen aquesta proposta sobre la taula: l’anul·lació de la concessió de visats turístics als ciutadans de la Federació Russa i limitar el trànsit fronterer a poc més que els desplaçaments justificables per motius humanitaris, serà objecte de debat en la reunió dels Vint-i-set que se celebrarà el 31 d’agost, quan s’estudiarà una nova ronda de sancions contra el règim de Vladímir Putin.

Arribar a un acord no serà fàcil. De moment, Alemanya ha avançat la seva oposició, mentre que els països bàltics ja han restringit dràsticament la concessió de visats, i Finlàndia ho farà en un 90% el mes de setembre vinent. Però països receptors de turisme rus com Espanya encara no s’han pronunciat. I dins de l’espai Schengen, qualsevol mesura que no sigui concertada per tots els seus integrants pot acabar convertint-se en poc menys que inaplicable.   

La imposició de sancions a l’economia russa com a resposta a la invasió d’Ucraïna és una arma de doble tall, com està experimentant Europa davant les conseqüències, encara només entrevistes, de la interrupció de subministrament de gas i petroli aquest hivern vinent: potser a Rússia li acaba resultant més fàcil trobar clients alternatius que a Europa un subministrament substitutiu. Però els governs europeus (falta veure el que faran les seves opinions públiques quan els efectes es facin notar i davant la possible agitació d’un populisme no sempre deslligat de l’estratègia exterior de Moscou) han decidit que és un cost que s’ha d’assumir, preferible en qualsevol cas a finançar a través del comerç l’esforç de guerra de l’invasor i, sobretot, a claudicar davant l’expansionisme rus davant els seus veïns. Tot i que estiguin lluny de confirmar-se les previsions de caiguda del PIB rus, a l’espera de comprovar quant donaran de si les seves reserves, tant financeres com pel que fa a components tecnològics.

En el cas del veto als visats turístics russos, les conseqüències econòmiques negatives que pugui tenir sobre les destinacions habituals és la menor de les preocupacions. L’arribada de turistes des de l’inici de l’agressió contra Ucraïna ha descendit a nivells irrellevants, fins i tot inferiors de moment al restringidíssim moviment durant els dos anys més durs de la pandèmia. Les possibles objeccions són d’un altre ordre. Per començar, un veto d’aquest tipus té unes característiques de sanció generalitzada contra tota la població (no l’han ocultat els governs dels països bàltics, que per exemple en el cas d’Estònia han assenyalat el conjunt de la societat russa per la seva passivitat davant la política de Putin per justificar la mesura) difícil de compatibilitzar amb la necessitat d’evitar brots de russofòbia que afectin els residents d’aquesta nacionalitat a la UE. Però encara més, són els mateixos dissidents del règim de Putin els que assenyalen que els visats turístics són una via de sortida per a possibles represaliats, i que una interrupció d’un contacte fluid amb l’exterior no fa més que aïllar la societat russa. Un país com Espanya té alguna experiència sobre les conseqüències de la permeabilitat o no cap a l’exterior en l’evolució, tot i que sigui a llarg termini, d’un règim autoritari.