COP FRANC Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Cuidin el futbol, carai

2
Es llegeix en minuts
Cuidin el futbol, carai

Epi_rc_es

He estat aquests dies a Andalusia i els he passat parlant de futbol amb gent que sap de la seva sintaxi i de la seva història. Entre ells m’he trobat amb un il·lustre home de lletres, Luis García Montero, professor, poeta, actual director de l’Institut Cervantes, que manté una saludable passió futbolera que només interromp quan el Granada juga amb el seu equip. La seva passió és el Reial Madrid. En celebra els triomfs i en plora les derrotes. Això és el futbol, un conte irracional que ens va enlluernar de petits i que continua donant-nos alegries i desenganys. Els sofrents aficionats, o els feliços aficionats, sembla que tinguem accions en les companyies que ara es diuen, també, clubs de futbol.

La nostra trobada, que era literària, es va produir a Baeza, potser el poble més bonic de l’interior andalús, on es venera la memòria del senyor Antonio Machado, que hi va ser mestre. Els seus monuments converteixen aquesta bellíssima ciutat en una espècie de Salamanca del Sud. S’arriba des de qualsevol lloc d’Espanya, però Espanya no alleugereix el trajecte que ens transporti a tanta bellesa històrica. 

Per donar-los una orientació superficial de la distracció que castiga aquesta bellesa diguem que el tren que et porta de Madrid a Baeza triga prop de quatre hores a fer un trajecte que altres distàncies s’empassen en la meitat. Es passa aquest temps en vagons sense gràcia que animen a saltar del tren per volar amb ales prestades. Un altre horror és l’absència completa de bar, ni atès ni sense atendre, així que si no ets previsor faràs el trajecte amb la set que portessis de casa.

En fi, en aquest lloc tan bonic, i tan mal atès, ens va donar al director del Cervantes i a uns amics per parlar de futbol. Alguns dels presents no van criticar aquesta tendència, ja que el futbol actualment té pitjor premsa que mai. La raó d’aquest menyspreu públic per una cosa que ens agrada tant a molts ha tingut aquests dies de Baeza una raó que García Montero, que és tan madridista com jo barcelonista, va posar de manifest quan va saber, per mi precisament, que Casemiro se n’anava del Reial Madrid. 

Notícies relacionades

Hi ha raons, és clar, personals, futbolístiques, i sobretot econòmiques, de llarg o de curt termini, que conviden a pensar que Casemiro no tenia cap altra alternativa, potser perquè era previsible que el seu equip (el de Luis) no el renovaria al seu gust. Independentment de raons, sentimentals o econòmiques, el cert és que algú que tant va fer pel seu exequip, que el va tenir al planter i li va donar tants títols, se’n va de la nit al dia. Hi haurà afalacs, és clar, i en vindrà segurament un altre que farà millor a qui se’n va anar. Però... 

El futbol està tan obligat a viure al voltant dels diners que, deia García Montero, «fa venir ganes d’esborrar-se’n». És impossible que ens esborrem, perquè el fanatisme mutu passa per sobre de qualsevol enuig gran o momentani. Però és veritat que el que està passant amb aquesta barreja de negoci i passió que constitueix aquest esport que admirem està perdent el glamur del vell per ser, abans que res, una passió que d’altres lletregen estudiant bitllets. Per això aquest crit, a favor de la passió que fa cridar davant d’aquest batibull: ¡Cuidin el futbol, carai! Ah, i cuidin Baeza.