Barcelona, envellida i renovada

L’Ajuntament de Barcelona ha fet balanç de l’evolució de la població de la capital segons les xifres del padró municipal al tancament de l’any 2021. El retrat que ofereix és el d’una ciutat envellida, amb una natalitat en caiguda sostinguda i un degoteig de desplaçaments de població cap a altres localitats catalanes. Unes pèrdues que en anys de bonança es compensen amb l’aportació contínua de nous veïns procedents cada vegada més de tot el globus però que en anys de contracció econòmica (i encara més quan s’afegeix l’efecte de la mortalitat per la covid-19, sensible encara el 2021 tot i que quan va ser decisiu va ser l’any anterior) porten a decreixements de la població, com ha passat els últims dos anys. Però en l’Excel de la població barcelonina no tots els saldos de totes les columnes tenen el mateix significat. 

El descens de la població dels últims dos anys (fins a 1.639.981 habitants) s’emmarca en les oscil·lacions ja normalitzades de les últimes dues dècades: després del pic de natalitat i immigració interna que va fer que Barcelona s’acostés als 1,8 milions d’habitants el 1980 i el mínim que la va deixar al voltant dels 1,5 milions el 2000, el nombre d’empadronats a Barcelona s’ha mantingut en xifres similars a les del 2021.

La caiguda de la natalitat, d’altra banda, sí que és una tendència constant, eloqüent i preocupant. Però en aquest cas, simètrica a la de tot Catalunya. Els anys d’eufòria econòmica i l’aportació de noves generacions joves arribades amb la immigració van alimentar un segon (tot i que modest) ‘baby boom’, que va arribar al seu pic el 2008. Però des d’aleshores ha caigut sense pausa (fins a nivells de la Guerra Civil), tant en els anys més durs de la crisi com els de la recuperació posterior i els de l’impacte de la covid. Una cosa que diu molt de les limitacions (en matèria d’estabilitat laboral, capacitat adquisitiva dels salaris, possibilitats d’accés a la vivenda i compatibilització de la vida familiar i laboral) del model que va permetre aquella recuperació. Les causes són generals però les conseqüències molt concretes: per exemple, en la difícil viabilitat que suposarà per a molts centres educatius.

Però són els moviments d’entrada i sortida d’habitants, d’emigracions externes i internes (entre districtes, amb les poblacions veïnes), els que han tingut més impacte en les variacions detectades l’últim any (i els que responen a característiques específiques del model Barcelona). Una població fluida i poc assentada (menys de la meitat dels barcelonins han nascut a la ciutat; 829.000 hi porten menys de 15 anys), amb una dinàmica d’innovació i renovació constant (però que alhora dificulta continuïtats, tradicions i experiències de comunitat). Alhora, amb un nomadisme immobiliari que retrata alguns dels mals del mercat de la vivenda a la ciutat. Si en dècades anteriors les classes populars locals en procés d’ascens social deixaven la ciutat per ser substituïdes per la immigració estrangera que les rellevava en el seu espai laboral i de residència, part d’aquests moviments cap a altres zones del país han passat a tenir una altra motivació (la incapacitat de sostenir el cost de viure a Barcelona i, potser, el malestar amb moltes de les seves realitats) i gran part del seu relleu també (amb l’arribada de professionals ben retribuïts; el 42,7% dels estrangers de la ciutat tenen estudis universitaris). Una dinàmica que d’una banda, la del foment de la innovació, ha de ser alimentada, i que per l’altra ha de ser contrarestada amb una oferta de vivenda assequible. Quin model ha de donar resposta a aquestes necessitats serà una de les grans preguntes a què hauran de donar resposta els candidats a guiar el rumb de la ciutat els pròxims anys.