Només sí és sí

Ens va dir que el «jo sí que et crec» és llei una ministra que, en la mateixa declaració, estava dient «maltractador» a Rafael Marcos, l’ex de María Sevilla, sense cap sentència judicial que ho provi i sense res més que els informes de part confeccionats al si d’Infància Lliure, una organització criminal que tenia com a ‘modus vivendi’ la imposició de denúncies falses en processos de separació i divorci. Un cop més: no em sembla intranscendent que tot això passi alhora. La llei del ‘només sí és sí’ ha sigut batejada en un concert de mentides i calúmnies. Bon començament.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

El moviment que ha cristal·litzat en aquesta reforma va començar amb la violació de ‘La manada’, i amb el crit d’unes masses al carrer que exclamaven que allò no era abús, sinó violació. El populisme penal ha convertit l’eslògan en una reforma que destrueix la vella diferència entre l’abús i l’agressió, i converteix en la mateixa violació la que es comet amb la prevalença que la que es fa a punta de pistola, o amb una pallissa. Seran els jutges, en cada cas, els que prenguin la decisió. Els juristes estan tan escandalitzats com el CGPJ: coincideixen que aquesta reforma afegeix incongruència i indeterminació i posa excessiva càrrega en l’atzar de la judicatura.

No obstant, poses la tele i a totes les cadenes, en tots els debats, ho pinten no ja com un triomf partidista, sinó com la salvació. Tertulians demagogs assagen la nova estratègia de combat, que es basa a suggerir que si t’oposes a aquesta llei tal com l’han parit en realitat ets sospitós d’estar a favor de la cultura de la violació. Com si criticar una presumpta solució, ‘cutre’ i pamfletària, amb més ombres que llums, fos estar a favor del problema. Doncs no cola: aquesta llei no combat les violacions, sinó la idea que les dones són éssers adults i complexos.