Avortament i menors, una qüestió de drets

Permetre que les menors de 16 i 17 anys puguin decidir unilateralment avortar significa diverses coses. D’una banda, trenca amb una infantilització hipòcrita i perversa per la qual podrien eventualment exercir la maternitat si les seves famílies així ho decidissin, però la seva condició de «menors» no els permetia no ser-ho. És a dir, ¿estem entenent que decidir exercir la responsabilitat de criar, educar i sostenir un ésser humà durant almenys 18 anys de la teva vida implica una responsabilitat menor per decidir que no vols aquesta responsabilitat de ‘maternar’ en la teva vida o no la vols en aquest moment? ¿Quina és la concepció de la responsabilitat sobre acompanyar la vida i ‘maternar’ que és subjacent a aquest plantejament?

Sembla que estem situant la responsabilitat i el tutelatge de la mateixa en la lògica del ‘càstig’. Sembla que haver-se quedat embarassada als 16 o 17 anys requereix una penalització que limitarà la seva vida en tots els aspectes. Semblaria que les noies han de complir aquest 'càstig' per haver transgredit alguna norma social, per haver-se equivocat o fins i tot per haver patit una violència sexual que, sovint, no és explícita. En aquesta lògica, càstig i responsabilitat semblen funcionar gairebé com a sinònims. Concepció moralista i, en la majoria de casos, una moral vinculada a les creences religioses. Adquirir responsabilitats a mesura que anem creixent i anem entrant a l’edat adulta vol dir ser conscients de què impliquen. Ser conscients de quines són les nostres limitacions a cada etapa, ja sigui per una qüestió evolutiva o bé per les circumstàncies vitals que ens toca viure, és un acte de responsabilitat. En aquest sentit, la maternitat i la no-maternitat poden ser un acte de responsabilitat en igual mesura. 

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

D’altra banda, més important encara, la llibertat d’elecció. Suposar que el tutelatge familiar sobre aquesta qüestió actuarà pel bé de l’adolescent en tots els casos, novament és una mirada paternalista que resta capacitat d'agència i llibertat a les dones joves sobre el seu cos i a més no dona espai a la disparitat/discrepància de valors al si d’una família. Un cop més, estem mirant a la família com una institució patriarcal on els pares exerceixen en gran manera la propietat dels descendents. ¿Quina possibilitat té una adolescent embarassada que s’ha criat en una família molt religiosa d’avortar si és la seva decisió i no comparteix els valors dels seus progenitors? Cal no oblidar que la llei de l’avortament amplia drets. No obliga ningú a avortar. És una obvietat que cal necessari recordar. Hem de tendir a una societat on les imposicions cada vegada tinguin menys cabuda i aquest n'és un exemple clar d’això. 

Si amb aquest plantejament no en tenim prou es podria recordar o evidenciar que quan intentem imposar i doblegar la voluntat de les persones –en aquest cas les dones– davant qüestions tan transcendents i rellevants per a la vida, com la llibertat per avortar, el que sol passar és que les persones, dones joves en concret aquí, busquen les seves pròpies solucions en la clandestinitat, amb les conseqüències dramàtiques que més sovint del que desitjaríem salten als mitjans de comunicació. Escoltem les necessitats, entenguem quines històries s’amaguen darrere dels embarassos adolescents. Aprofitem aquesta nova oportunitat que ens brinda la llei per entendre les realitats, diverses i complexes, amb les quals convivim.