El Govern d’Aragonès: un any de difícil realisme

Pere Aragonès ha arribat ja al seu primer any com a president de la Generalitat. Les eleccions de febrer del 2021 no van deixar un resultat fàcil de gestionar i les negociacions per formar un nou executiu van ser de tot menys plàcides, amb un soci, Junts, a qui li va costar digerir que des de la seva tercera posició en els comicis deixava d’estar legitimat per dictar instruccions des de Waterloo. Durant aquest període, a diferència del que va passar amb l’anterior ocupant del Palau, Aragonès ha restaurat una condició prèvia per poder fer política des del Govern de la Generalitat. Exercir l’autoritat del seu càrrec sense dependències que menyscabessin la seva dignitat, no buscar en cada decisió o declaració el seu potencial desestabilitzador, sinó objectius constructius, i mantenir una relació d’estabilitat i coordinació al si del seu Executiu –mèrit compartit amb els elements de Junts amb responsabilitats de govern–. La màxima del president Tarradellas («en política es pot fer de tot, menys el ridícul») ha tornat a estar vigent després d’un període de frivolitats vergonyoses.

I per més que el desig de tornar a la normalitat institucional, compartit des dels més diversos estaments i sensibilitats amb l’excepció dels ja potser irreversiblement fanatitzats, jugava a favor d’Aragonès, el que ha passat al llarg d’aquest any ha anat interposant més d’una dificultat que ha portat a presentar un balanç desigual de compliments dels compromisos prioritaris fixats fa un any.

Els estralls causats pel 2017, les desconfiances i recels interns i externs, continuen passant factura en forma de dificultats addicionals per atraure grans projectes que requereixen tant el consens territorial i institucional a Catalunya com unes relacions fluides amb el Govern central i la resta de comunitats (gigafactoria de bateries, remodelació de l’aeroport, Jocs Olímpics d’Hivern del 2030). La perpetuació de la crisi de la covid continua mantenint penjant d’un fil l’atenció sanitària bàsica, i els esforços pressupostaris en una àrea clau com la d’educació s’han tornat invisibles (igual que també ho solen ser les mesures per combatre l’emergència social) en aquest cas davant la crispació no solucionada entre el Govern i el professorat.

I a l’altre costat de la taula de negociació amb l’Estat, el progrés del qual havia de legitimar davant l’independentisme més reticent l’aposta de tornar al realisme, Aragonès s’ha trobat amb un Govern de Sánchez que ha trobat en els successius terratrèmols que han sacsejat la política espanyola la justificació per mantenir el rellotge aturat sense posar sobre la taula cap proposta concreta. O encara pitjor, jugant a l’autoengany (com fa l’Executiu al considerar que la crisi oberta per l’espionatge de Pegasus és un assumpte ja «amortitzat»).

Amb un relleu en la direcció de Junts i la proximitat d’unes eleccions municipals en què els socis en el Govern seran adversaris en campanya, entra dins de l’esperable que els dissensos inherents a qualsevol coalició de govern no s’hagin de reduir precisament. És un cost que caldrà pagar (tot i que la fatiga dels catalans davant la política de gestos algun dia arribarà al seu límit) sempre que aquest no inclogui arruïnar l’acció de govern i tensar la convivència social. En la consumació d’un acord ampli sobre l’ús de les llengües a l’escola, de forma imminent, o, d’aquí uns mesos, amb l’aprovació per segona vegada des del 2010 d’uns pressupostos en temps i forma, haurà de ratificar la continuïtat del rumb responsable emprès a la primera mànega del seu mandat.