Pros i contres | Article de Josep Maria Fonalleras Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

L’escena final d’‘Alcarràs’ i els préssecs que conserven la llum

1
Es llegeix en minuts
L’escena final d’‘Alcarràs’ i els préssecs que conserven la llum

Surto de veure Alcarràs i em trobo amb un vell conegut que feia molts anys que no veia. Acompanya el seu pare, un home centenari, que seu en una cadira de rodes. L’home encara em reconeix. Havia tingut un establiment de cosmètica a la Rambla, una petita botiga de barri que ara deu ser un bar que fa paelles rescalfades. El fill em diu: “Sortim a aquesta hora que no fa tanta calor; a ell li agrada anar allà on hi havia la botiga”. Penso en allò que se n’ha anat, en les restes del naufragi, en l’espai que vam habitar i que ja no existeix, en aquella diàfana claror, encegadora, que s’amaga en la memòria que ha hagut de lluitar contra la pèrdua de les coordenades. 

En l’escena final d’Alcarràs, el pare dels Solé tria els préssecs de vinya, intensament grocs, per fer-ne conserva. Tota la família hi col•labora. Els pelen (de la pell envellutada n’emergeix la carnositat dolça), els col•loquen en els pots, els tanquen, els bullen al bany maria. Mentrestant, l’excavadora extirpa els presseguers de “la terra ferma”. En l’hivern del record perduraran els préssecs que contenen l’estiu de l’esclat. Seran penyora d’allò que hem perdut. Una llum encapsulada, persistent, com la de la mirada del pare del meu amic. 

Temes:

Cine