El balcó d’Antonio Franco

Ha mort, després de gairebé deu anys lluitant contra el càncer amb optimisme i valentia, Antonio Franco Estadella. Un gran periodista que en els primers anys va treballar a ‘El Papus’ –aquell projecte del jove Javier Godó que va rebre un atemptat de l’extrema dreta–, i al ‘Diari de Barcelona’ de Josep Pernau que va ser el malson del postfranquisme barceloní.

Però la figura de Franco està molt lligada a EL PERIÓDICO DE CATALUNYA que va dirigir des de la seva fundació el 1978 fins a 1982 i després, passada una etapa a ‘El País’ com a director de l’edició de Barcelona, de 1988 al 2006. EL PERIÓDICO va ser un gran èxit perquè va saber unir les demandes dels lectors progressistes (una mica rojos), inquiets i esperançats després del canvi polític, amb la professionalitat precisa per fer un diari popular i de qualitat (no populista) que es pogués llegir amb rapidesa. Fins i tot al metro. Recolzant-se a més en l’extraordinària tirada del Barça, que era –i encara és– més que un club de futbol.

 

Aquest diari va saber heretar i superar la pulsió antifranquista del llavors ja desaparegut ‘Mundo Diario’ que editava Sebastián Auger, empresari pròxim a l’Opus, i que llegien a CCOO. Però EL PERIÓDICO, ideat per Antonio Asensio, empresari fet a si mateix que ja havia triomfat amb la revista ‘Interviú’, assessorat per Manuel Martín Ferrand, un agut periodista madrileny que després va crear Antena 3 Radio, i dirigit per Antonio Franco, va saber fer el gran salt i convertir-se en un dels dos grans diaris de Barcelona. 

I el principal mèrit d’aquest diari –un dels molts que van sortir en els 70– va ser d’Antonio Franco, que llavors només tenia 31 anys i que va saber reunir un grup de joves i inquiets periodistes entossudits a fer un diari progressista i competitiu. Va ser el balcó des d’on Antonio Franco, casat des de sempre amb Mylène, filla d’uns d’exiliats a Tolosa, va parlar al món.

Vaig conèixer l’Antonio més tard. Quan era director adjunt d’‘El País’. I el vaig tractar més a fons en la seva segona etapa a EL PERIÓDICO (1988-2006), quan jo era director de ‘La Vanguardia’ i ell dirigia EL PERIÓDICO. La rivalitat i la competència entre els dos diaris era forta, però a través d’un amic comú, el fa poc desaparegut Carlos Pérez de Rozas, vam establir una línia de contacte. Ens barallàvem cada dia per les notícies i després al quiosc, però sabíem que teníem lectors plurals que apreciaven la independència de criteri. Jo valorava –i vigilava– el meu principal competidor i coincidia amb Antonio Franco –que havia tingut una oferta per dirigir ‘La Vanguardia’– que la lluita entre dos grans diaris diferents i amb públics plurals ens forçava a cuidar la pluralitat i la qualitat. La competència ens feia millors. 

I d’aquí va néixer, com a mínim, un sincer respecte professional. Potser per això, a través de José Luis Martínez Ibáñez, Franco em va convidar després a col·laborar a EL PERIÓDICO. Des d’aleshores hem tingut llargues converses sobre tot el que és diví i humà, els grans desafiaments del periodisme i l’evolució –més problemàtica del que vam creure– de Catalunya i Espanya. 

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

I la premsa està afrontant nous temps i nous i difícils reptes. Fa dos anys EL PERIÓDICO va emprendre una nova i prometedora etapa amb la seva integració en el sòlid grup Prensa Ibérica que presideix Javier Moll. I Antonio Franco no va regatejar ni un minut la seva entusiasta col·laboració. Tant en les pàgines d’Opinió com en Esports, amb el seu pseudònim habitual d’Antonio Bigatá. 

En l’última i llarga conversa telefònica –un diumenge de juny, quan no sabia si el seu tractament li permetria el parèntesi estiuenc al sud de França– em va insistir que la premsa crítica era més necessària que mai. I que per seguir necessitava canviar. Per això va decidir, abans del càncer, deixar la direcció d’EL PERIÓDICO. Es va explicar molt a fons. Potser s’estava acomiadant... Vam quedar per veure’ns al setembre.