Editorial Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Asseure’s, parlar i acordar

El diàleg ha començat i, el més important, amb les parts disposades a mantenir-lo com sigui necessari. Però en un temps raonable hauria de donar fruits

3
Es llegeix en minuts
barcelona/fdsg.jpg

barcelona/fdsg.jpg

El recorregut fins a arribar a aquesta taula del Palau de la Generalitat ha sigut accidentat, llarg i complex. El que comença ara, tenint en compte la distància entre les postures de sortida, no ho serà menys. Però dimecres, aquest asseure’s i parlar que molts demanaven (alguns sincerament, d’altres esperant una negativa que els carregués de raó) va començar. I el més important de tot, amb els dos principals interlocutors disposats a mantenir-lo durant el temps que sigui necessari. Un Pedro Sánchez cada vegada més còmode en els seus contactes amb la realitat catalana i un Pere Aragonès reforçat després d’haver imposat la seva autoritat com a president en la composició de la delegació del seu Govern no es van fixar terminis, però sí que es van comprometre en l’ambiciós repte que la taula de diàleg i negociació no només sigui la justificació d’una treva inevitable després del carreró sense sortida al qual es va arribar el 2017, sinó l’inici, en paraules d’Aragonès, d’«una nova fase» per a Catalunya. En aquesta el diàleg no és un repte amb data de venciment, sinó un estat d’ànim, una pràctica per sostenir.

Tot i que impliqui molt (el reconeixement de l’existència d’un conflicte que s’ha de solucionar a través de la negociació), aquest asseure’s i parlar, a falta de concrecions i compromisos concrets, pot semblar poca cosa. O el mínim que es podria exigir ja no per buscar una sortida al conflicte polític a Catalunya, sinó fins i tot en el dia a dia de la gestió dels assumptes ordinaris de l’Administració. Però s’ha de recordar la paràlisi d’on venim. I advertir de què és el que espera al girar la cantonada si el diàleg fracassa, el risc que de ben segur estarà present en tot moment com a antídot per a qualsevol temptació d’estripar les cartes. Un Partit Popular per al qual aquest simple asseure’s i parlar d’aquest dimecres es transmuta en un «negociar un referèndum amb els que aclamen els terroristes que volen atemptar contra el PP i els radicals que incendien BCN». Un Vox per a qui asseure’s i parlar amb l’Executiu català equival a «cedir davant els enemics d’Espanya» acudint a «la taula de la traïció a la justícia que va condemnar els malfactors colpistes, la taula de la traïció al Rei i el poble». I uns sectors de l’independentisme que no veurien aquest inquietant horitzó d’intolerància i entossudiment com la greu amenaça a la convivència que és, sinó com una finestra d’oportunitat per portar Catalunya i Espanya a una situació d’enfrontament irreversible.

Acudir a una taula de diàleg de negociació i comprometre’s a mantenir-s’hi com sigui necessari no és doncs ni una cosa que es pugui donar per fet ni una fita en absolut menor, sinó un èxit del qual felicitar-nos. Que els interlocutors no fixin terminis fixos per arribar a resultats efectius allunya qualsevol escenari de ruptura durant el temps necessari perquè es continuï assimilant per les dues parts què és possible i què no, quins són les necessitats de la societat catalana i quins són els límits d’allò viable. Però no n’hi ha prou de parar el rellotge. El recorregut que ara s’inicia ha de portar a algun lloc. El retrobament ha de ser alguna cosa més que la necessària posada al dia de l’agenda dels problemes, reals i inajornables, que el procés ha anat deixant abandonats a la cuneta. La negociació ha de donar fruits i fer-ho, sense terminis i sense pauses, però dins d’un marc de temps raonable, abans que la frustració pugui aparèixer i pugui carregar d’arguments els qui des d’abans que s’iniciés ja han apostat pel seu fracàs.