¿Independentisme incompatible?

Aragonès no és Torra. Contestant sobre el recolzament als Jocs Olímpics d’hivern del 2030, va afirmar que, llavors, el referèndum ja s’hauria celebrat. Aposta pel mitjà termini perquè sap que la independència immediata i unilateral no és possible. Allà hi ha el 2017.  

Però l’11-S ha tornat a remoure les aigües i ha demostrat que l’independentisme està avui molt fraccionat i dividit, cosa que fa difícil encaminar la negociació. Per començar, hi ha dirigents de JxCat, el soci de Govern, que creuen que la taula de diàleg no porta enlloc i que quan abans desaparegui millor. I l’ANC, part essencial del moviment independentista al carrer, va encaixonar el president dissabte, a través d’Elisenda Paluzie, reclamant-li «independència ja». Com si Aragonès tingués la vareta màgica.

Entre les posicions de l’ANC que voldria –no explica com– la independència exprés, la de JxCat que intenta aguditzar el conflicte i torpedinar la taula de diàleg –el sobreentès és que l’única negociació ha de ser entre Puigdemont i l’Estat– i les d’Aragonès i Junqueras, que diuen que la taula de diàleg és una gran conquesta perquè la seva sola existència és un reconeixement d’Espanya, davant el món, del conflicte català, les diferències són abismals. 

La fe independentista, que ha de creure que pot moure muntanyes, exigeix unitat malgrat que les estratègies de les diferents organitzacions (ANC, CUP, Junts i ERC) no són només diferents sinó antagòniques. No és compatible exigir una nova DUI immediata, o molt pròxima, que és el que demanen els discursos d’Elisenda Paluzie o Laura Borràs, amb apostar per una negociació amb l’Estat que, a mitjà termini, condueixi al referèndum d’autodeterminació. I l’actitud de Jordi Sànchez, el líder de Junts a l’interior, no és la de Laura Borràs o Elsa Artadi, però tampoc la d’Aragonès o Junqueras.

En aquest sorollós desconcert és lògic que el cautelós Aragonès pugui quedar atordit. L’11-S ha mobilitzat, segons la Guàrdia Urbana, una mica més de 100.000 catalans (els 400.000 de l’ANC són fantasia). 100.000 manifestants a l’Europa del 2021 és una xifra molt alta que els polítics catalans no separatistes i els líders de Madrid haurien de tenir molt en compte. Però, tot i que fossin 400.000 estarien molt lluny del tsunami superior al milió de fa molt pocs anys. Els autobusos ho canten tot: el 2019, 1.200 de provinents de la Catalunya de l’interior van aparcar al centre de Barcelona, dissabte en van ser només 219.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

I si el tsunami més una majoria raspada del Parlament no van doblegar l’Estat, després d’allò de dissabte és encara més incontestable que l’única política independentista una mica assenyada és la d’ERC: negociar i intentar captar més suports en la població, que no és tan fàcil. El problema d’Aragonès és que articular aquesta política amb autoritat i força és molt difícil (gairebé impossible) si la meitat de l’independentisme, o una part dels creients més actius, no la comparteix. O fins i tot la saboteja. 

Es generen així moltes contradiccions, com la de l’aeroport. O la de les exigències màximes a la primera reunió de la taula de diàleg. Aquí estem.