11-S, el primer dia del segle XXI

El titular de la portada d’EL PERIÓDICO del 12 de setembre del 2001 va ser ‘Terror global’. Transcorreguts vint anys des d’aleshores, aquest terror sense fronteres ha modificat profundament la vida quotidiana, els hàbits al si de la comunitat internacional, la imatge de l’islam i les incògnites de futur que planen sobre el món islàmic. Avui tot és substancialment diferent de la foto fixa que prevalia en les nostres societats abans de l’11-S i segurament molts dels canvis desencadenats pels atemptats de Nova York i Washington no tenen data de caducitat, sinó que semblen destinats a quedar-se per sempre entre nosaltres en nom de la seguretat.

Si arran de la desintegració de la Unió Soviètica el 1991 es va parlar amb reiteració de la configuració d’un sistema unipolar, gestionat pels Estats Units, només una dècada després el món es va instal·lar en la incertesa permanent amb la invasió de l’Afganistan, la guerra de l’Iraq, la successió d’atemptats a Europa –Madrid, Londres, París, Brussel·les, Berlín i Barcelona, entre altres escenaris–, l’aspiració de la Xina de competir per l’hegemonia a escala mundial i la tornada dels talibans al poder després de dues dècades de fustigació i espera pacient. Són massa dades contràries a l’optimisme: el renaixement del multilateralisme s’obre camí amb grans dificultats, el poder tou de la Unió Europea es debilita a causa de les habituals tensions internes i el creixement de les desigualtats ha convertit els fluxos migratoris en una odissea diària.

Potser res de tot això va ser causat en un sentit estricte per la matança de l’11-S, però sens dubte va contribuir a agreujar-ho. Alhora, davant un futur incert, Occident va tendir a tancar-se en una fortalesa de seguretat que va erosionar alguns dels valors intrínsecs de la democràcia i va facilitar la implantació de nous sistemes de control, afavorit tot això pel desenvolupament de les noves tecnologies i la informació sobre tots nosaltres emmagatzemada a la xarxa. Pot ser que sigui exagerat dir que es va fer realitat la utopia reaccionària –més seguretat a canvi de menys llibertat–, però la veritat és que el doble concepte de privacitat i autonomia dels ciutadans ha sortit perjudicat de la batalla quotidiana per minimitzar la vulnerabilitat.

De la mateixa manera que es va parlar amb freqüència d’un segle XX curt que va començar el 1918 i va acabar el 1991, potser sigui el moment de considerar l’11 de setembre del 2001 el primer dia del segle XXI. Perquè va provocar una autèntica fractura històrica, perquè va aguditzar la complexitat de les relacions entre Occident i l’orbe musulmà, perquè va alimentar un vaticinat xoc de civilitzacions i perquè va contribuir en gran manera al desordre mundial en curs. A això s’ha d’afegir que el desafiament asimètric emprès per Al-Qaida, seguit per Estat Islàmic i epígons, va revelar la ineficàcia dels sistemes de prevenció i neutralització del terrorisme a gran escala.

Per totes aquestes raons, l’11-S ha tingut i té una gran transcendència a escala col·lectiva. No només perquè va ser possible seguir en directe la tragèdia per televisió, sinó perquè les nostres pautes de comportament en molts àmbits i llocs són hereves d’aquell dia que va trencar tantes certeses.