Contra la intolerància

La proliferació de delictes d’odi contra l’orientació o identitat sexual (tot i que durant el confinament, enquistats més a les xarxes que als carrers) ha fet saltar totes les alarmes i ha provocat la convocatòria urgent de la comissió de seguiment per a l’actualització del Pla d’Acció contra els Delictes d’Odi, que aquest divendres presidirà el president del Govern. Tot i que alguns s’aferrin en un fosc episodi amb aspecte de denúncia falsa per desmentir la gravetat de la situació, no es pot ignorar que s’han anat succeint episodis inquietants des del brutal atac protagonitzat per una gossada humana a la Corunya, a primers de juliol, que va acabar amb la vida de Samuel Luiz Muñiz, fins a les últimes agressions a Sant Celoni i València, passant per l’episodi del Somorrostro, a Barcelona. És lògic que els col·lectius assenyalats pels violents se sentin insegurs, vulnerables i indignats. Com s’hauria de sentir qualsevol ciutadà per la violació de qualsevol paràmetre democràtic bàsic, des del respecte a la diversitat i la lliure elecció de l’opció sexual fins al de sentir-se, simplement, segur al carrer. 

Tot i que les últimes xifres recopilades per la fiscalia es refereixin al 2020, i amb unes dades de disminució de les accions de violència física que no les fan representatives de la situació posterior al confinament, a hores d’ara Catalunya ja ha registrat, segons l’Observatori contra l’Homofòbia, un total de 189 agressions homòfobes, un nombre similar al de la totalitat del 2020. I tot això tenint en compte que, com assegura la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Trans i Bisexuals, un 55% dels delictes comesos contra el col·lectiu no s’arriben a denunciar. Aquest tipus d’accions responen a dues tipologies: l’agressió immediata, sense més justificació que una d’exacerbada i primitiva intolerància, i la premeditada actuació en grup de què ha alertat el conseller d’Interior, Joan Ignasi Elena. 

És inexcusable aturar qualsevol conducta violenta, tant si és explícita i tràgica com si es tracta d’insults, bromes o males praxis en qualsevol circumstància quotidiana. Per això, s’han d’activar recursos a llarg termini (amb l’educació en la diversitat al capdavant) però també respostes policials i judicials immediates. I també s’ha de denunciar, amb la intensitat adequada, la instal·lació de corrents d’opinió homòfobs i contra els drets civils promoguts per organitzacions ultres. Alguns ministres, com el d’Interior, Fernando Grande-Marlaska, han afirmat que «hi ha discursos que estan al límit del que és procedent» i que «el respecte a la diversitat» no forma part de l’ideari de l’extrema dreta, i altres, d’Unides Podem, han assenyalat directament Vox com a generadora «de discursos d’odi». Mentrestant, el PP defensa que no existeix tal relació i el partit de Santiago Abascal amenaça amb els tribunals aquells que els relacionin amb la violència.

És temerari vincular de manera directa amb la comissió de delictes gravíssims a una determinada formació política sense que existeixi un vincle causal evident. Però també és necessari insistir que el menyspreu al diferent, el recurs a l’esporuguiment i les crides a reconquistar l’hegemonia perduda per un model agressiu i caducat de masculinitat acaben conformant un caldo col·lectiu d’intolerància. Alimentar un discurs d’odi acaba tenint conseqüències. I s’han de combatre tant el primer com les segones.