Cartes Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
L’editor a les trinxeres
En la correspondència de Jorge Herralde hi ha xafardeig, sí, i algunes maldats, però al final guanya la cultura.
zentauroepp41354415 herralde171218193838
«Una bona ressenya», deia l’escriptor John Updike, «és xafarderia d’un nivell més elevat». Ell en va escriure a centenars, sovint polèmiques, i parlava per experiència: les ressenyes han de tenir un component intel·lectual elevat, sí, però com que formem part d’un medi cultural, amb tot de relacions personals, contenen també un pòsit de xafarderia. Qui ha dit què, per què i amb quines intencions, etcètera. Seguint aquest raonament, hi ha una altra forma de xafarderia, potser més elevada i tot pel que té de privat: les correspondències dels editors. És la sensació que he tingut aquest estiu, mentre llegia Los papeles de Herralde –una correspondència, o falses memòries, o biografia interposada, que també és una història de l’editorial Anagrama des de 1968 a l'any 2000.
La història d’Anagrama és en gran part la història de Jorge Herralde, esclar. L’experiment, curiós, funciona així: Jordi Gracia va narrant per parts la trajectòria de l’editorial, a través dels seus autors, títols i apostes personals, i de la influència de la vida política i cultural espanyola. Després la correspondència d’Herralde amb els autors, editors, agents i periodistes acoloreix i dona un relleu més personal i viu a aquesta trajectòria.
La vocació de xafarder elevat s’hi rabeja, en aquestes cartes, però el que en queda és sobretot un retrat de l’editor independent a les trinxeres del mercat. El recull hauria de ser lectura obligatòria per als qui vulguin ser editors unipersonals, un vademècum per anticipar els conflictes –i com reaccionar-hi–. Les cartes d’Herralde ens mostren com cultiva el seu encant, el carisma, la influència. Sap ser charmant i alhora contundent, i són especialment sucoses les cartes d’amor-odi amb l’agent Carmen Balcells. Herralde llança indirectes amb delicadesa, crea aliances amb altres editors, treballa els textos amb els autors que publica i troba arguments per no ferir als que desestima. Alhora, defensa els seus autors quan un mitjà els ignora o un periodista publica una mala ressenya, potser dictada pels interessos privats dels grups editorials. Hi ha xafarderia, sí, i algunes maldats, però al final guanya la cultura.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
