La vida s’obre camí

De la mateixa manera que a l’Hospitalet i Barcelona necessito abraçar el meu fill i escapar-nos de safari urbà, o rejoveneixo observant sortir el sol entre les acàcies tanzanes, també em manté viu l’aterrar a ‘Las encantadas’, de Melville. Per tant, la pandèmia va suposar una forçosa separació. Primer va ser Polo Guerrero. Amic, guia i exguardaparcs del Parc Nacional de Galápagos, des de la seva illa natal –San Cristóbal– em va comunicar, al poc d’iniciar-se el confinament mundial, que el «bitxo» hi havia desembarcat. «Cuida’t, germà», li vaig dir. Mentrestant, dos bons amics més, els muntanyencs d’EcoAndes Mireya Beltrán i Hugo Torres, feien quarantena a Santa Cruz. Entre el passatge del seu avió amb destinació a las Galápagos –el març del 2020– hi va viatjar el primer portador oficial del virus. Com qualsevol entitat biològica, a l’arxipèlag –en dies o milions d’anys– tot ve de fora i pot donar lloc als més agitats endemismes: el cormorà no volador, la iguana marina, etcètera.

Parlava amb el trio insular gràcies al mòbil però, a mesura que s’esfumaven els plans de retrobament, va créixer l’ansietat: ¿els tornaria a veure? No era una por infundada. Vaig saber que el Polo –el que de jove havia surfejat entre orques amb una porta de fusta, que va ajudar a salvar centenars de tortugues i que em va recolzar en desenes d’expedicions– havia sucumbit al virus.

Vacunat, amb mascareta, aquest agost vaig tornar a les Galápagos per arribar a la platja del Cerro Brujo. Una guàrdia de crancs fantasma, el vol en formació de diversos mascarells potes blaves i els llops marins –amb les seves polifonies– vam rendir homenatge al Polo. Va ser a la Cueva de Cristina, un lloc que no figura als mapes però que ell va batejar així per animar una viatgera indisposta. Mentre jo aconseguia aigua i la farmaciola, va acomodar la Cristina a l’única ombra possible: una lil·liputenca cavitat. A les seves entranyes hi vaig dirigir la meva salva d’honor; el crit preferit del Polo: «Que visca les Galápagos, ¡caram!».

L’endemà vaig desembarcar a Isabela i em vaig dirigir a Casa Marita: la bonica i elegant dama peruana, de bressol, però isabelenca d’adopció. Ens vam fondre en una abraçada sense fi i li vaig preguntar pel cavaller venecià amb qui va arribar a una illa en aquell temps sense electricitat ni infraestructures, i de la qual mai van voler escapar: «L’Ermanno va morir fa tres setmanes», va xiuxiuejar la veu trencada. Vell savi, ¿tu també? ¿Per què no em vas esperar?

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Vam sortir a passejar. Vam recórrer la capa de sorra on, gairebé 20 anys enrere, els vaig veure junts per primera vegada: ‘amarraditos los dos’, com cantava Chabuca Granda. Vam parlar de l’amor, de la pèrdua, del buit i el retrobament. En efecte, els Zecchettin m’esperaven amb més històries només desxifrables al so de les onades. Jo hi havia arribat tard. A tots dos ens faltava l’Ermanno; però el vam reviure amb el record. Impossible oblidar aquella història que va escoltar dels pocs genets i ramaders que –gairebé de forma ermitana– encara habiten les terres altes; li van explicar que l’‘humà’ autèntic va desaparèixer d’Isabela fa temps. La gent de fora va destruir la naturalesa, i ell es va esfumar.

Ara bé, si una cosa m’han ensenyat les Galápagos –a més de les lliçons de l’Hugo, Mireya, Marita, Karla, Janina, Dani, ‘el Chino’, Anahí, Jackie, César, Diego, ‘el Cucaracha’ o Beto– és que la vida s’obre camí. Després d’una erupció capaç de matar tot el que és viu, he vist falgueres pioneres brollant entre emanacions de gasos volcànics. La flora i fauna també són alienes a la pandèmia, però sensibles a l’acció antròpica. La tornada de l’‘humà’ a les Galápagos només és possible sota les premisses de l’Ermanno i el Polo: deslliurar-se de flotes pesqueres externes i altres pirates, per –¡caram!– aprendre a observar, estimar i conservar unes illes meravelloses.